La parella: evolució o estancament? I

La parella: evolució o estancament? I

Evolució històrica.

La unió entre home i dona ha anat evolucionant d’ençà que va ser institucionalitzada per primera vegada a Mesopotàmia l’any 4.000 aC. En aquella època s’especificava per escrit el pacte entre l’home i la dona, quins eren els drets i els deures de l’esposa, els diners que rebria la dona en el cas de ser rebutjada pel marit, i el càstig que se li imposaria a la dona en el cas hipotètic que fos infidel al marit.
Sí, les coses han canviat, però no tant!

Stephanie Coontz, autora d’un dels grans assaigs de referència sobre el tema, Història del matrimoni. Com l’amor va conquerir el matrimoni, afirma que “algunes de les coses que la gent considera tradicionals són en realitat innovacions relativament recents”. Així per exemple, la “tradició segons la qual el matrimoni ha de ser aprovat per l’Estat o santificat per l’Església” només té 2.000 anys d’antiguitat. I no només això. Hi ha altres aspectes que molta gent pensa que són nous, i en realitat no ho són. Les relacions extramatrimonials o els naixements fora del matrimoni són més comuns i acceptats en el passat que actualment. A Esparta, l’homosexualitat era permesa, tot i que el matrimoni era obligatori.

Segurament que molts de vosaltres us fareu aquesta pregunta: perquè es va formalitzar per primera vegada la relació entre home i dona? Una resposta molt compartida troba la raó en el control social de la parella i en l’objectiu de desenvolupar un context que afavorís la criança dels nens/es, i la conservació d’estructures socials superiors (famílies, grups socials) establertes al voltant de la parella legalitzada.
Les elits van aprofitar l’estructura del matrimoni per mantenir el seu poder. Els vincles socials i l’expansió de territoris s’establien per mitjà dels matrimonis, que reforçaven les aliances mitjançant els hereus comuns. Sí, sí, com a Juego de tronos. Et dono la meva filla, em dónes les teves terres.

Antigament el matrimoni era un pacte d’interessos. Per als sumeris, el matrimoni era un contracte entre el pare de la núvia i el nuvi pel qual s’establia una relació de col•laboració. A Esparta per exemple, com ja he dit abans, l’homosexualitat era plenament acceptada, però el matrimoni era obligatori. La constitució d’Esparta, anomenada Gran Retra, establia que el matrimoni només es podia contraure a partir dels 20 anys, i que el marit havia de fecundar la seva esposa i, tot seguit, tornar a reunir-se amb els homes. L’objectiu era crear barons forts. Plutarc deia que aquesta norma feia que els homes evitessin cansar-se de la relació i d’entrar en el declivi dels sentiments que comporta la vida en parella.

L’Església imposa la monogàmia i prohibeix la consanguinitat. L’imperi romà tenia uns costums ben peculiars. Entre les seves opcions de matrimoni destacava el coemptio, que es pot traduir per compra recíproca, forma de contracte precursora del matrimoni modern. Els dos membres de la parella es feien regals, eren lliures de qualsevol imposició paterna i, per regla general, aquesta relació es donava entre la gent del poble. És el model més proper a les bodes actuals.
A la cultura occidental hi ha més models. El poble hebreu defensava la poligàmia, la qual cosa va inspirar els mormons segles més tard. A la Bíblia es diu del Rei Salomó que tenia més de 700 dones i 300 concubines.

Amb el declivi de l’imperi romà i una major hegemonia de l’Església, les coses van canviar. L’Església imposa que el matrimoni és una unió davant Déu, i no davant l’home, sacralitzant així el que fins aquell moment havia estat una unió civil. La monogàmia s’imposa i es prohibeix la consanguinitat. S’estableix la unió matrimonial com indissoluble, i així serà durant segles. Tant és així que Enric VIII va haver de fundar la seva pròpia religió per poder divorciar-se.

El 1215, en el Concili del Laterà, el matrimoni passa a formar part de la llista de sagraments catòlics, i el Concili de Trento prohibeix el matrimoni per rapte, una pràctica molt freqüent en aquella època. Durant els segles XII i XIII, l’amor extra marital era considerat l’amor per antonomàsia.

Finalment l’amor arriba al matrimoni.
A principis del segle XVIII, Daniel Defoe va afirmar que el matrimoni era “prostitució legalitzada”, una visió en consonància amb el rol de la dona en aquella època.
La llei anglesa desposseïa totes les dones (a excepció de la reina) de les seves possessions quan contreien matrimoni. No podien posseir terres ni tenir control sobre les seves possessions, la qual cosa, d’alguna manera, s’ha mantingut fins a mitjans del segle XX, quan les dones encara eren obligades a comptar amb el permís del seu marit per obrir un compte bancari o comprar un cotxe. El dot era una moneda de canvi habitual.

El 1856, 26.000 dones reivindicaren el dret de gaudir del producte del seu treball. El Romanticisme de la primera meitat del segle XIX i la revolució industrial , que van afavorir l’aparició d’una àmplia classe mitjana, van instaurar l’amor com a centre de la parella. L’home ja no vivia al camp, sinó a la ciutat, i podia triar amb qui volia conviure, gràcies al fruit del seu treball, que li donava autonomia econòmica.
Apareixen els primers moviments liderats per dones, que reivindiquen el seu dret a decidir, i que canviaran per sempre la visió de la parella.

Segle XX.
Sigmund Freud també va desacreditar les unions per interès. A poc a poc, els matrimonis de conveniència van tornar a ser patrimoni exclusiu de cases reials i d’alta aristocràcia. Podem dir que, finalment, l’amor va triomfar. Els divorcis també. La visió que a partir del segle XX va prevaldre en relació a la parella, és molt diferent de la que va predominar els mil•lennis anteriors, i està determinada per dos factors essencials. Per una banda l’adquisició dels drets de la dona, amb una major igualtat de condicions en relació a l’home; per altra banda, la dessacralització de la unió de la parella, en consonància amb la pèrdua progressiva de pes de les religions en la vida privada.

L’horitzó de la dona deixa de ser el de mestressa de casa, i els divorcis augmenten. Si el segle XIX va ser el segle de l’amor, el XX va ser el del sexe, especialment a partir de la dècada dels anys 60. Les relacions sexuals esporàdiques deixen de ser tabú i comencen a ser acceptades (fins i tot aplaudides) socialment, i els mètodes anticonceptius contribueixen a fer-ho tot més fàcil.
Finalment, en els anys setanta la legislació de la majoria de països occidentals ja es pot considerar neutral per a homes i dones que, si bé tenen rols diferents en la parella, la legislació els reconeix de manera igualitària.
Els divorcis augmenten en un 100% als EEUU entre 1966 i 1979 i es converteixen en pràctica habitual a l’Occident. L’horitzó vital del sexe femení ja no és únicament ser mestressa de casa i esposa.
A la parella encara li faltava una barrera per creuar, la de les relacions homosexuals. Espanya va aprovar els matrimonis gais el juliol de 2005, i el mes d’abril del mateix any França va fer el mateix, i la mateixa setmana el Tribunal Suprem dels EEUU declarava inconstitucional la llei contra el matrimoni homosexual, que establia que l’única unió possible és la que es produeix entre un home i una dona.

Si bé hem pogut veure que hi ha hagut una gran evolució en el model de la parella, val a dir que hem arribat a un estancament. L’alt percentatge de divorcis que es donen en les societats més desenvolupades ens autoritza a qüestionar el model convencional de la parella com un model que està en crisi i condueix a l’estancament, però això ho veurem en el proper article.

Ramon V. Albareda
Psicòleg. Teòleg. Sexòleg
Creador d’ESTEL, Centre de Creixement Personal i
Escola d’Estudis Integrals

Proper article: La parella: evolució o estancament? II

2018-03-29T08:40:19+00:00

Escribe tu comentario