L’educació I: què és?; de qui és responsabilitat?; quan comença?

Breu introducció

El meu propòsit és escriure un conjunt d’articles sobre l’educació, contemplada des d’una perspectiva holística. Tot i que en l’educació hi poden haver diversitat de formes i camins, la direcció cap a on hem de caminar ens ve indicada per la pròpia natura, per les lleis que regulen els processos naturals de la vida. Crec que és important tenir una consciència clara i ben argumentada per no apartar-nos de la direcció que ens mostra la pròpia natura. No es tracta d’una meta que cal aconseguir sinó d’una direcció en què caminar.

És evident que en l’educació actual, tal com està plantejada, hi ha moltes coses a millorar, però el més important és tenir clara la direcció correcta. Un cop tinguem clara la direcció cap a on caminar en la tasca educativa, cal centrar tota l’energia en la realitat present, intentant treure el millor partit de tots els recursos que tenim al nostre abast. Mai he estat partidari de les actituds crítiques que no aporten alternatives que puguin millorar la realitat criticada.

Tenint en compte el que acabo de dir, a més a més d’intentar aclarir la direcció correcta cap a on ha d’avançar l’educació, el meu repte és fer propostes, aportar solucions, és a dir, mirar de trobar, en cada situació concreta del dia a dia, la millor solució, la que més pugui ajudar a traspassar obstacles i a avançar en la direcció adequada.

De totes maneres val a dir que, si tenim clara la direcció en la que ha d’anar l’educació, aprendrem a trobar solucions adequades en la majoria de situacions concretes en què ens trobem en la tasca educativa.

Des d’ aquí ofereixo la meva ajuda i orientació, dins de les meves possibilitats, a tota persona vinculada a l’ educació en qualsevol dels àmbits que hi estan implicats, als que em referiré en aquest mateix article.

Què és o què significa educar?

Per evitar malentesos, convé precisar què és o que s’entén per educar.

Educar és ensinistrar?, és a dir, inculcar un conjunt de normes i costums per fer de les persones en procés d’educació súbdits dòcils de la societat, promovent que se sotmetin a les seves normes i costums, frenant o anul·lant les capacitats innates?

Educar és péixer coneixements enllaunats?, és a dir, obligar a adquirir una sèrie de continguts, que constitueixen el bagatge cultural de la majoria de persones de la societat?

Educar és formar persones per servir els interessos de les classes dominants?, és a dir, prioritzar, per exemple, la formació de futurs directius, capaços d’aconseguir fer créixer anualment els beneficis de les grans empreses, empobrint una gran majoria de la població?

No! Res d’això respon al vertader sentit d’educar.

El vertader sentit d’educar ens el dóna l’etimologia del terme. Educar ve del llatí: e, que significa des de dins, i ducere, que vol dir guiar, acompanyar, facilitar una interacció dinàmica i flexible que estimuli el potencial creatiu. Per tant educar es refereix a la tasca d’acompanyar la persona que s’educa en el procés de desenvolupar i donar forma als seus propis continguts, a allò que li ha estat donat en la concepció i constitueix el seu potencial de vida. No és inculcar o imposar continguts i formes externes alienes al seu món intern, sinó acompanyar-lo en el procés de dinamitzar i fer créixer allò que ja porta dins, enriquint-ho amb elements seleccionats en el procés d’aprenentatge. L’entorn té la funció de desvetllar i activar la curiositat innata en tot ésser humà per anar ampliant i enriquint el camp de la seva consciència i coneixement.

Un exemple molt evident d’això és l’embaràs. L’òvul conté un gran potencial de desenvolupament d’una vida nova, però a ell tot sol no se li desperta i activa l’empenta per desenvolupar el procés de creació d’una vida nova. Li cal entrar en contacte amb un dels milers i milers d’espermatozous que li vénen de fora i establir-hi un vincle de fusió. És aquesta connexió el que activa el potencial de vida i desenvolupament de continguts en l’òvul, potencial que anirà prenent forma, singular i comuna als altres éssers de la seva espècie i amb el condicionament del seu medi o hàbitat.

Aquesta manera d’entendre l’educació és fonamental. És com l’entenia Sòcrates, que la comparava a un procés d’embaràs i part. Acompanyar aquest procés, respectant el seu ritme i temps, és molt important. Forçar-lo o intentar accelerar-lo pot ser contraproduent, i fins i tot pot avortar el procés. Voler ajudar el pollet a què neixi trencant l’ou abans d’hora, en lloc d’esperar que sigui ell mateix qui el trenqui des de dins, pot comportar la seva mort.

Aital manera de veure l’educació es pot aplicar a qualsevol edat o etapa de la vida, però aquí em centraré en l’educació dels infants, adolescents i joves.

Un altre terme, molt utilitzat en l’educació és la paraula aprenentatge. També d’aquest terme cal recuperar-ne el seu vertader sentit. Recorrem de nou a l’etimologia: aprenentatge ve del verb llatí aprehendere, que significa  agafar, el qual implica una acció física. Per tant no té sentit una forma o marc d’aprenentatge estàtic, que manté els infants, adolescents o joves asseguts en una cadira, forçats a apropiar-se d’un coneixement extern, que no neix del seu interior. D’acord amb el mètode socràtic, el marc d’aprenentatge ha de ser dinàmic, en moviment, i una bona manera d’acompanyar els alumnes és plantejant qüestions, dubtes, possibilitats que puguin ser experimentades per ells mateixos, facilitant així la recerca i la manifestació del seu potencial més genuí.

És clar que l’aprenentatge també comporta ampliar i enriquir les pròpies potencialitats amb elements externs a un mateix, desenvolupats i elaborats per altres persones, però això no ha de significar l’aparcament i el bloqueig de les pròpies capacitats innates sinó que les ha de potenciar, enriquir i multiplicar.

A qui correspon la responsabilitat d’educar?

Ara que ja sabem què significa educar i què implica un procés d’aprenentatge, ens podem plantejar a qui correspon la responsabilitat d’educar.

Educar no és un acte, un fet o una intervenció puntual, sinó que implica tot un procés. És com fer una construcció. És evident que una construcció pot estar ben feta, a consciència, o feta per altres interessos i objectius que poden influir en què la construcció es faci malament i que, a curt o llarg termini, doni problemes.

En una construcció, la primera cosa que cal tenir en compte és el tipus d’estructura base que haurà de donar suport a tot l’edifici. Els fonaments o estructura base ha de ser coherent amb el tipus d’edifici que ens proposem construir, i ha de ser feta amb els materials idonis. Una estructura base ben feta serà referent i garantia del propòsit de fer una construcció a consciència i serà un suport que donarà seguretat a la resta d’elements que intervindran en la construcció de l’edifici. Així doncs, podem afirmar que hi ha estructures sanes i estructures patològiques.

Un exemple d’estructura patològica en la construcció d’edificis és l’aluminosi. Entre els anys 1950 i 1970, en la construcció, es van utilitzar bigues de formigó, fetes amb un tipus de ciment aluminós. Amb els anys, aquestes bigues es degraden i perden resistència, posant en perill tot l’edifici. Això vol dir que, malgrat que els paletes i la resta de personal hagin fet ben feta la seva feina, si fallen els fonaments, l’estructura de suport, tot l’edifici resultarà afectat.

En l’educació intervenen diversos elements, que comparteixen la responsabilitat en la tasca educativa. Els principals són: els pares/família, l’entorn social (amics i amigues…), les institucions i els mestres.

Pares/família

Els pares/família són els primers i principals responsables de l’educació dels seus fills/es, ja que són els qui posen la primera pedra i els fonaments d’una vida nova i l’acompanyaran la major part del temps durant tota l’etapa educativa.

Entorn social (amics/amigues…)

No hi ha dubte que l’entorn social, especialment la relació amb els amics i amigues, sobretot en l’etapa de l’adolescència, juga un paper molt important en l’educació. Crec que tots/es estem d’acord que hi ha amistats que ens ajuden a millorar i amistats tòxiques que no ens convé fomentar.

Vull posar un exemple d’amistats tòxiques: fa molt anys vaig rebre a la consulta uns pares extremadament preocupats perquè la seva filla de 15 anys s’havia ajuntat amb un grup d’amics i amigues que consumien drogues. La noia s’havia fet depenent dels seus amics i amigues i, com a conseqüència, anava fent seus els costums del grup. Ella no volia consumir drogues però la influència del grup era més forta que la seva voluntat.

Els pares havien intentat repetidament, amb incentius primer i amenaces després,  que s’allunyés d’aquell grup però ella s’hi negava rotundament. Vaig sentir una profunda empatia amb la preocupació d’aquells pares i amb la impotència d’evitar que la seva filla acabés depenent de les drogues.

L’única solució que se’m va ocórrer va ser suggerir-los un canvi de domicili, és a dir, que anessin a viure a una altra ciutat o poble allunyat de Barcelona, que és on vivien, conscient del què significava això per a la seva organització familiar i laboral. No vaig saber res més d’ells.

Al cap d’uns anys van venir els pares amb l’objectiu d’informar-me, contents i agraïts, que van anar a viure a una altra ciutat, com els havia suggerit, i que la seva filla tenia un grup d’amics i amigues excel·lents. La noia havia millorat notablement el seu rendiment  en els estudis, es mostrava alegre i feliç, i s’havia pogut alliberar totalment del consum de drogues, ja que cap dels seus nous amics i amigues en consumia.

Val a dir que l’entorn social no ha de ser pas uniforme, no cal que hi hagi afinitat entre els amics i amigues. Tampoc cal que l’entorn social sigui òptim. Vivim en una societat on hi ha persones amb qui la relació flueix amb facilitat i altres amb qui ens resulta més difícil relacionar-nos. L’educació ens ha de preparar per saber conviure amb tothom, o almenys amb la majoria de persones. Però sí que és important evitar integrar-nos en entorns socials tòxics. La diferència de tarannàs, de maneres de pensar, de caràcters, d’aficions, d’opcions de vida… entre els amics i amigues, lluny de ser un inconvenient, pot resultar avantatjós, ja que la diversitat tendeix a estimular i facilitar el desenvolupament d’aspectes diferents i complementaris de les potencialitats creatives de cadascú.

En la infantesa correspon als pares facilitar als seus fills i filles entorns saludables perquè puguin establir amistats sanes. Això els servirà de referent perquè, quan arribin a l’adolescència, sàpiguen triar bones amistats.

Institucions

Les institucions han d’oferir una estructura base coherent i sòlida que sigui un suport ferm de tot l’edifici. Aquesta responsabilitat la comparteixen:

  • Els organismes públics i/o privats que dissenyen i sostenen el model educatiu vigent, el currículum, la ràtio per classe, el nombre de mestres, el pressupost, etc.
  • L’organisme públic i/o privat que elabora el programa de formació universitària dels mestres/professors/es.
  • L’equip que dissenya, promou i executa la construcció de les escoles i altres espais, marc educatiu de l’alumnat.

Mestres

Els mestres tenen també una responsabilitat important, però cal tenir present que són com els paletes de la construcció de l’edifici. Tenen una tasca molt important en la construcció de l’edifici, però no s’ha d’oblidar que depenen d’altres persones implicades, les quals poden cooperar favorablement i solidàriament amb ells, o també els poden posar pals a les rodes. És impossible que els mestres puguin fer una bona tasca educativa si no compten amb unes estructures coherents i saludables per part de les institucions de qui depenen, i també amb la col·laboració coherent i solidària per part dels pares.

Quan comença l’educació d’un infant?

L’educació d’un infant comença en els seus avantpassats (pares, avis, besavis…) ja que d’ells heretem el potencial, i també determinades tendències o trets caracterològics. Sense deixar de banda la influència heretada dels avantpassats, no és agosarat afirmar que la concepció, la gestació, el part i els tres primers anys de vida, aproximadament, determinen en gran mesura la trajectòria futura del nen/a, ja que constitueixen els fonaments de l’”edifici” de l’educació.

Espero haver aconseguit transmetre la consciència que l’educació és un procés en què hi està implicada tota la societat, i molt especialment els pares, l’entorn social, les institucions i els mestres. Una bona educació només és possible si aquests diversos agents caminen en la mateixa direcció, col·laboren i es recolzen solidàriament. Potser és veritat que hi ha molt bons/es mestres i d’altres que no ho són tant, però crec que el treball dels mestres no es pot avaluar correctament al marge de l’actitud dels pares, de com actuen les institucions i de com és l’entorn social que envolta els alumnes

En els propers articles em proposo desenvolupar de forma força detallada la tasca que correspon a cadascun d’aquests diversos agents educatius.

T’animo de nou a participar plantejant qüestions, formulant preguntes o fent aportacions, sorgides de la teva experiència personal i/o professional.

Ramon V. Albareda
Psicòleg. Teòleg. Sexòleg
Creador d’ESTEL, Centre de Creixement Personal i
Escola d’Estudis Integrals

Proper article: L’educació II: què és el que correspon als pares/família?

2018-12-02T22:25:55+00:00

Escribe tu comentario