L’educació II: què correspon als pares/mares?

Preconcepció i concepció

Pot ser que algú pensi: “què dius”?, “ho he entès bé”?, “la preconcepció i concepció, quan el bebè encara no existeix, són importants en l’educació?”

Doncs sí que ho són, i molt!

Preconcepció.

La preconcepció és la preparació del terreny, del marc en què l’energia de vida s’encarnarà. La terra en què es plantarà la llavor. Si volem sembrar un camp, o simplement plantar una llavor en un test, és fonamental començar per triar una terra adequada a la llavor que volem plantar, i preparar-la bé, és a dir, fer-la acollidora de la llavor.

Qui es planteja una concepció, un embaràs, és fonamental preparar el terreny, crear un ambient acollidor, cuidat, tendre, amorós, i també segur i que transmeti pau i seguretat. És important trobar-se en un moment vital i emocional relaxat, pacificat, amorós. Us heu fixat alguna vegada en com preparen els ocells el niu per a les seves cries? Fan un niu de palletes o de fang o…, ben teixit, ben estructurat, que pugui acollir amb calidesa i seguretat les seves cries.

Una actitud semblant ha de ser la de qui es prepara per acollir un bebè, una nova vida. No importa que estiguis en parella o que et plantegis ser una mare soltera, i fins i tot un pare solter. En aquest últim cas et podria explicar com tenir en compte el que estic recomanant, cosa que no faig aquí, ja que es tracta d’un cas, ara per ara, poc freqüent.

Concepció.

Si tenim en compte que som cos, emocions-sentiments, ment, i tenim també una dimensió espiritual d’obertura al Misteri, a allò que no coneixem, és fàcil deduir com hauria de ser una concepció holísticament coherent i sana, ideal podríem dir. Hauria de ser un acte sexual desitjat per les dues bandes, acompanyat per l’amor incondicional, conscient i obert a la Vida, al Misteri, a allò que no coneixem i que la ment no pot abastar ni controlar.

Les concepcions no són sempre així? Doncs no, en absolut! Deixant de banda els casos extrems, com seria el cas d’una concepció forçada, amb o sense violència, moltes concepcions no es produeixen de la manera que he descrit. En alguns casos, la dona accedeix a tenir una relació sexual sense desitjar-la, per complaure el seu company. En altres la relació sexual és una simple descàrrega o desfogament del company. També hi ha casos que la relació sexual es dóna en un pla diferent de nivells, és a dir, el company es mou pel desig instintiu mentre que la companya accedeix buscant l’afecte i suport per als sentiments que ella mateixa no es pot acollir i necessita sentir-se recolzada pel seu company. Així mateix moltes relacions es donen en la total inconsciència per una o per les dues bandes. Hi ha encara un ventall més ampli de possibilitats, que no fa falta fer-hi referència. Et convido a preguntar-te: com són les teves relacions?, quin dels nivells està més present?, quin està menys present?, en definitiva, a preguntar-te si les teves relacions són de debò holístiques, segons la descripció que acabo de fer.

Embaràs/gestació

L’embaràs és també una etapa molt i molt important, ja que es produeix l’encarnació, la corporització de l’energia, la biologització.

És especialment important que, tant la mare com el pare, hagin treballat prèviament la substitució dels patrons culturals pejoratius en relació al cos, i especialment al sexe, per uns patrons que el reconeguin, el valorin, l’acceptin i el considerin com la part més noble de l’ésser humà, per la relació tan directa que té amb la vida. Val a dir que és el nostre origen com individus, ja que la immensa majoria d’éssers humans som fills d’un acte sexual. El símptoma molt generalitzat de mareig que moltes gestants tenen al principi de l’embaràs es pot interpretar com una invitació a la dona a establir un vincle qualitativament més ric i amorós amb el seu centre vital, que es troba en plena activitat de gestació.

Durant la gestació el bebè es veurà afectat pels estats biològics de la mare. Els estats emocionals de la mare l’afectaran en la mesura que afectin el seu aspecte biològic. Vull dir que, si la mare té un disgust puntual, passatger, això probablement no afectarà el bebè, però si el disgust es manté en el temps, provocarà una constricció en la mare, en el seu sistema muscular i circulatori i, per tant, també en el cordó umbilical que uneix la mare i el bebè. La constricció del cordó umbilical serà gravada en la biologia del bebè com una experiència de no acolliment, d’ofegament, de rebuig i deixarà una ferida gravada en la memòria biològica del bebè, que podrà manifestar-se en el futur amb problemes físics i/o psicològics amb símptomes molt diversos.

Per tant una bona gestació implica: corporalment, que la mare pugui estar i sentir-se la major part del temps tranquil·la i relaxada; emocionalment, que la gestant experimenti la major part del temps sentiments positius, agradables, que la facin sentir feliç. Facilitarà en gran manera aquest estat emocional de la mare si sent la presència propera i el recolzament incondicional de les persones del seu voltant, especialment del company/a en el cas de les parelles, heterosexuals o homosexuals. És evident que la ment, tant de la mare com de les persones del seu entorn, també han d’acompanyar el procés de gestació amb la seva presència i acceptació il·lusionada del bebè que s’està formant, sense ànim de control, ja que no correspon a aquesta etapa de transformació de l’energia.

Part

El part és un altre moment important de la vida humana. Si la gestació ha estat viscuda per la mare en les condicions adequades, saludables, descrites en l’apartat anterior, la majoria de parts arribarien a terme sense entrebancs i no faria falta ni induir el part ni recórrer a la cesària. Per tant un part saludable és el que arriba feliçment a terme i es produeix amb la col·laboració de la mare i del bebè. Això vol dir que la mare ha de viure el part amb consciència, en connexió amb el bebè, obrint-li la porta a la vida en aquesta realitat terrenal per mitjà de la dilatació, i ajudant-lo amb les seves contraccions en el viatge de la vida intrauterina a l’extrauterina, a través del canal vaginal. El bebè no s’ha de sentir forçat a néixer sinó que ha de sentir respectat el seu temps i ritme. La seva primera experiència de vida fora de l’úter matern ha de ser d’acolliment càlid, respectuós i amorós. Convé no tallar de seguida el cordó umbilical per facilitar el pas, tan difícil per a ell, d’adaptació a una vida més autònoma que l’obliga a respirar per ell mateix i a alimentar-se a través de la succió de la llet materna. Un cop el bebè ja respira amb els seus propis pulmons i ha viscut un temps breu d’adaptació, el cordó umbilical ja és innecessari i és el moment de desfer-se’n. En aquest temps, des del naixement fins a desfer-se del cordó umbilical, facilita l’adaptació del bebè a la vida extrauterina el contacte físic amb la panxa i el pit de la mare.

Quan hi ha complicacions i el part no pot donar-se de manera natural i s’ha de recórrer a una ajuda o a la cesària, és encara més important tenir cura de facilitar al bebè una experiència el més agradable possible del pas de la vida intrauterina a l’extrauterina, tant si el naixement es produeix pel canal vaginal amb ajuda, com per cesària. Si es produeix pel canal vaginal amb ajuda, la cooperació externa del personal sanitari hauria de ser molt respectuosa, amorosa i ajudant més que forçant el naixement. Si cal fer cesària, s’hauria d’anestesiar la mare la mida justa que duri la intervenció mèdica per poder ser conscient al més aviat possible i acollir el bebè igualment damunt de la seva panxa i pit, abans de tallar el cordó umbilical.

Queden moltes coses que podria afegir, però el que he explicat fins ara crec que és suficient per tenir una visió força clara de com hauria de ser un part des d’una perspectiva holística.

Val a dir que la preconcepció, la concepció, la gestació i el part constitueixen la base o terreny de l’educació, i determinen en gran mesura la trajectòria futura de l’ésser humà.

Tres primers anys de vida, aproximadament

Dic aproximadament perquè l’evolució no és un procés matemàtic. La maduració dels infants depèn de tants i tants factors que poden contribuir a fer-lo més lent com més ràpid.

D’entrada cal dir que l’alletament matern és molt important per al bebè, no només des del punt de vista biològic, sinó també –i molt especialment- des del punt de vista psicològic. Si la  preconcepció, concepció, gestació i part fossin viscudes tal com he descrit anteriorment, la majoria de mares no tindrien cap problema en alletar el seu bebè, ja que això és natural i llei de vida. És més, gaudirien eròticament d’alletar el bebè. Per alguna raó els pits de la dona, si s’ha pogut alliberar de l’estigma de la repressió ancestral que li ha negat el plaer eròtic, és una de les seves principals zones eròtiques. El fet que la dona es pugui permetre viure i gaudir del plaer eròtic associat als seus pits, a ella l’ajuda a arrelar en el cos les seves emocions i sentiments i ser, en conseqüència, més autònoma emocionalment. Al bebè li facilita anar construint el vincle entre el seu propi món vital i l’emocional.

Si la dona, per la raó que sigui, no pot alletar el bebè, de totes maneres hauria de donar-li l’aliment mantenint-lo en contacte físic directe amb el seu pit, idealment sense roba pel mig, ni del bebè ni de la mare.

El primer any de vida del bebè és una etapa de contacte preferent amb la mare. És fonamental que la mare doni al bebè l’atenció plena i justa que necessiti, ni més ni menys. No és difícil discernir l’atenció que el bebè necessita si la mare no utilitza el bebè per compensar les seves pròpies frustracions emocionals i manté una bona comunicació energètica amb ell. El bebè s’ha de sentir protegit, no sobreprotegit. La sobreprotecció frena i, de vegades fins i tot obstaculitza, el procés maduratiu del bebè.

També és molt important deixar que el bebè gategi abans de començar a caminar. Gatejar contribueix a enfortir el contacte amb la terra i, per tant, reforça la seguretat en la seva pròpia estructura corporal.

Quan el bebè comença a caminar, cal compaginar oferir-li la seguretat que necessita amb el risc que comporta, generalment a tot ésser humà, sortir de la zona de confort i avançar cap a noves experiències amb les quals no hi està familiaritzat. Aquí és on pren un major protagonisme la figura del pare i/o altres persones de l’entorn. La participació del pare i/o altres persones de l’entorn resulta de gran ajuda per facilitar la transformació del vincle simbiòtic entre el bebè i la mare en un vincle que aporti una major autonomia a l’un i a l’altra, a cada u en el grau que li correspon.

L’etapa d’1 a 3 anys és una etapa d’anar assolint, pas a pas, una major autonomia, desenvolupant la capacitat d’expressió, corporal i emocional principalment, i també mental, passant d’un llenguatge menys estructurat a un llenguatge progressivament més estructurat. En aquesta etapa convé interaccionar amb el nen/a proporcionant-li referents diversos que estimulin la seva curiositat natural pel món tan divers en què vivim, i l’ajudin en el seu desenvolupament integral, és a dir, corporal, emocional i mental. Cal respectar sempre el seu ritme, que no és el mateix per a tots els nens i nenes. Tan negatiu és frenar el seu desenvolupament, evitant-li esforços i sobreprotegint-lo, com pressionar-lo perquè faci un pas endavant abans que acabi de madurar adequadament el pas en què es troba.

En aquesta etapa, en què el nen/a tendeix a imitar els adults, és especialment important oferir-li referents que l’ajudin a establir hàbits bàsics, personals i socials, com mostrar-li també portes i finestres obertes que estimulin la seva curiositat i l’ajudin a interessar-se per la diversitat.

I una altra consideració no menys important: cal tenir molt present que en aquesta etapa els infants són molt energètics i tenen una gran facilitat per percebre el que passa més enllà del que veuen amb els seus ulls i senten amb les seves orelles. Cal que percebin en el seu entorn coherència i harmonia entre el que perceben amb la vista i l’oïda i el que perceben energèticament, subliminalment, podríem dir. Si els pares i/o adults de l’entorn del nen/a viuen conflictes és millor no intentar dissimular-los davant del nen/a, ja que la contradicció entre el que veu amb els ulls i sent amb les orelles, i el que percep energèticament, li crea confusió, el desorienta i el fa sentir culpable sense ser-ho. Si els adults del seu entorn estan vivint algun conflicte, és millor ser sincers i transparents amb ells mateixos i amb els infants, aprofitant educativament el conflicte perquè el nen/a es vagi adonant que en la vida no tot és de color de rosa, i aprengui a desenvolupar conductes de tolerància, de comprensió, de perdó i de resolució de conflictes.

A partir dels 3 anys aproximadament i fins que el nen/a esdevingui un adult autònom i independent, cal posar especial atenció en acompanyar el procés maduratiu de manera semblant a com he descrit en l’etapa dels 2-3 anys, però adaptat a cada edat. Per exemple, quan el nen/a arribi a l’adolescència, els pares i/o adults l’han d’anar veient i tractant com una persona que va esdevenint adulta. Els pares especialment –i també els adults en general- han de canviar el patró de veure un nen/a en el seu fill/a de 12, 13, 14, 15, 16……. anys per un patró de veure’l com una persona que es va fent adulta. La tasca dels pares i adults de l’entorn, per tant, s’ha de centrar a facilitar-li el procés cap a l’adultesa, recolzant la seva autonomia. Cal comptar amb el seu punt de vista en qüestions que afecten la família, prenent decisions compartides i consensuades. És important evitar prejudicis. Si no s’està d’acord amb alguna conducta del fill/a, primer cal acollir-lo/a i escoltar-lo/a, després serà el moment de parlar i negociar, utilitzant arguments actuals i coherents, en lloc de fer valdre l’autoritat, els costums o l’experiència de l’adult. Cal evitar que les pors pròpies condicionin el fill/a. És molt recomanable que els pares i adults de l’entorn de l’adolescent, i quan ja és adult, es dirigeixin a ell cridant-lo pel seu nom en lloc de seguir dient-li nen/nena.

No s’ha d’oblidar que la tasca educativa és un compromís d’ajuda orientat a què els infants es facin adults, i això vol dir progressar en la capacitat d’autonomia i de criteri propi. Quan un fill/a ja és adult, la tasca dels pares com a tals s’ha acabat. Cal anar canviant el patró de relació materna o paterna-filial per un patró de relació adulta, de persona a persona, entre iguals. Les obligacions que tenen els pares amb els fills/es adults/es no hauria de ser diferent de la que tenen amb altres persones amb què els uneix una relació d’amistat, de confiança i d’amor. Això mateix val pels fills/es en relació als pares.

I encara una altra cosa importantíssima des de la visió holística que ens ocupa. És fonamental que els pares i/o adults de l’entorn del nen/nena -i també quan els infants ja són més grans- facin pinya amb els altres agents educatius, molt especialment amb els/les mestres i professors/es. La cooperació harmoniosa i solidària entre els diversos agents educatius no suma els efectes beneficiosos en l’educació dels infants sinó que els multiplica. Sempre que hi hagi discrepàncies per part dels pares en la tasca educativa que exerceixen els/les mestres és fonamental que parlin amb ells/es, els expressin de manera respectuosa i constructiva les seves discrepàncies i escoltin l’explicació raonada dels professionals experts –i sovint amb molts anys d’experiència- en la tasca educativa. Això mateix cal aplicar-ho a l’inrevés.

Com a resum del que he exposat anteriorment, es pot afirmar que la preconcepció, la concepció, l’embaràs, el part i els tres primers anys de vida, aproximadament, determinaran en gran mesura la trajectòria futura de la persona en tots els aspectes de la vida.

I a partir dels 3 anys aproximadament, els pares i/o adults de l’entorn del nen/a han d’anar evolucionant conjuntament amb l’edat dels fills/es, passant de veure els infants com a fills/es a veure’ls com adults amb autonomia i criteri propi, amb qui cal comunicar-se d’adult a adult, d’igual a igual, aprenent uns i altres a dialogar i decidir per consens, en lloc de basar-se en l’autoritat, els costums o l’experiència de les persones de més edat.

Si la primera etapa de la vida no ha estat viscuda tal com he descrit anteriorment i ha deixat ferides, generant diversos conflictes que es poden manifestar en conductes conflictives i/o dificultats d’aprenentatge, per no caure en el desànim i el pessimisme, cal tenir present que les ferides quasi sempre es poden curar, i la conflictivitat es pot reduir o neutralitzar, si es compta amb una ajuda professional adequada.

Ramon V. Albareda
Psicòleg. Teòleg. Sexòleg
Creador d’ESTEL, Centre de Creixement Personal i
Escola d’Estudis Integrals

Proper article: L’educació III: què correspon a l’entorn social: amics/es?

2018-07-19T07:23:35+00:00

Escribe tu comentario