L’educació III: què correspon a l’entorn social proper, és a dir, família i amics/amigues?

En aquest tercer article sobre l’educació em centraré en l’entorn social proper als pares i als seus fills/es, és a dir, en els familiars, amics i amigues. En la tasca educativa sovint es tendeix a responsabilitzar els pares/mares i els/les mestres, gairebé en exclusiva. És cert que tant els pares/mares com els/les mestres hi juguen un paper important, però no hem d’oblidar que la seva tasca, encara que sigui exercida de manera responsable, acurada i solidària, si l’entorn familiar i social no la reforça de manera també solidària i tenint cura dels petits detalls, el treball dels pares i mestres pot ser frenat o interferit per aquest entorn més ampli que constitueix la família i els/les amics/amigues. Certament que la tasca dels/les mestres és molt important, però no és el tema d’aquest article. En parlaré en l’article que es publicarà el mes de novembre.

Hi ha una etapa en la vida en què l’entorn social el trien els pares. És l’etapa de la infantesa.

Els pares són els qui trien les seves pròpies amistats i, per tant, l’entorn amb qui el seu fill/a es relacionarà. Les amistats dels pares constitueixen un altre referent que també influeix en la configuració del caràcter i en la manera de ser, pensar i actuar dels fills/es.

També són els pares els qui trien l’escola on els seus fills/es rebran l’educació que correspon als/les mestres.

La llibertat dels pares sovint es troba limitada per circumstàncies que no depenen d’ells. Em refereixo al fet que no sempre poden triar el centre de preferència per motius de residència, o per manca de places, o per la precarietat econòmica familiar, etc. Per tant, freqüentment es veuen obligats a triar algun centre, on potser l’estructura de funcionament o el personal que hi treballa no és l’ideal. En aquest cas, no és qüestió de rendir-se i tirar la tovallola. Es poden aprofitar aquestes circumstàncies per educar els infants en la seva capacitat de manegar-se de manera coherent i saludable en entorns poc possibilitadors o, fins i tot, on s’utilitzen límits i normes incongruents que frenen i/o interfereixen el procés evolutiu de l’alumne/a, en lloc d’estimular la seva curiositat natural.

Algú, amb tota la raó del món, pensarà o dirà que això no hauria de ser així, però val a dir que cal educar els infants per viure en un món que no és perfecte, per saber conviure en entorns de què hauran de protegir-se per evitar contaminar-se d’energies, d’emocions i de conductes clarament destructives.

Arribada l’adolescència, la cosa es complica si durant la infantesa, quan l’entorn el decideixen els pares, no s’ha tingut cura de triar entorns holísticament saludables. La raó és ben senzilla. En l’adolescència els nois i noies necessiten anar-se independitzant dels pares per poder conèixer-se millor a si mateixos i aprendre a ser progressivament més autònoms. Intentar influir, per part dels pares, en els seus fills/es adolescents, de vegades pot ser més negatiu que positiu. Tan negatiu pot ser provocar actituds i conductes reactives d’oposició com una actitud de submissió que frenarà el seu procés de maduració, produint-se un estancament evolutiu.

Per tant, com passa en tots o la majoria dels projectes que ens proposem desenvolupar, un bon començament és garantia de futur.

Recuperem l’exemple clàssic que ja posaven els nostres avis: si un arbre creix torçat des de petit, serà molt difícil –o impossible- redreçar-lo quan serà un arbre gran.

Convido els pares/mares a posar consciència en la importància de l’educació dels fills des del principi. Cal que els pares/mares assumeixen aquesta responsabilitat, que és inherent a la seva maternitat i paternitat, però no han d’oblidar que el seu fill/a necessita, de manera dosificada i progressiva, diversitat de referents per estimular els diferents aspectes del potencial vital de què l’han fet dipositari.

Això vol dir que l’entorn proper (família, amics i amigues) no han de reproduir exactament les mateixes pautes educatives dels progenitors. És obvi que tampoc han de ser contradictòries amb les dels pares. Haurien de ser complementàries i facilitadores d’una consciència més àmplia i amb capacitat de comprendre i integrar la gran diversitat de formes que la vida pot prendre, tant la de dins nostre com la de fora de nosaltres.

Per acabar, vull explicar un fet real, que pot ser un exemple senzill del que he intentat transmetre en aquest article. Per respecte a la privacitat de les persones implicades, utilitzo noms diferents dels reals.

Una parella, el Pau i l’Ona, han tingut el segon fill, el Jan. Dues persones, familiar una i amiga de la parella l’altra, que encara no havien tingut l’oportunitat de conèixer personalment el nounat, han anat a visitar-los. Aquesta parella, a més d’un fill de menys de dos mesos tenen una filla de quasi 3 anys, l’Arlet. Els dos visitants estan informats de com actuen els pares per no fomentar la gelosia de la nena davant del naixement del seu germà. Integren la seva filla en l’atenció al fill en les tasques que ho permeten.

Quan els dos visitants estan a punt d’arribar a la casa acorden que primer saludaran la nena i li demanaran que els ensenyi el seu germà. En arribar, el pare ja els espera a la porta amb la filla en braços, facilitant-los la materialització del que havien acordat. L’actitud i conducta dels visitants ha estat solidària i ha reforçat la manera com els pares tracten els seus fills, fomentant actituds i maneres d’actuar que no alimentin la gelosia de la filla en relació al seu germà nadó. La nena té una relació excel·lent amb el seu germà, amb total absència de gelosia.

Molts dels conflictes que es generen en els infants sovint són provocats per l’actitud i manera d’actuar dels adults, evidentment de manera benintencionada però desencertada. El fill o filla que, durant un temps, ha estat l’únic centre d’atenció dels pares i de la família és obvi que se li desperti gelosia si en néixer un germà o germana, tot el focus d’atenció per part dels pares i del seu entorn, que abans se centrava en ell o ella, de sobte se centri quasi exclusivament en el nounat.

Una cosa semblant es podria dir de moltes altres actituds i conductes patològiques tan freqüents en els infants.

Com a cloenda podríem afirmar que les actituds i maneres d’actuar dels pares han d’estar sostingudes per l’entorn més proper, i els familiars i amics han de procurar que tot el que diuen o fan sigui inclusiu i integrador.

Ramon V. Albareda
Psicòleg. Teòleg. Sexòleg
Creador d’ESTEL, Centre de Creixement Personal i
Escola d’Estudis Integrals

Proper article: L’educació IV: què correspon a les institucions?

2018-09-10T20:38:52+00:00

Escribe tu comentario