TRANSFORMACIÓ HOLÍSTICA. La formació de vida i de per vida

En emprendre de nou els articles mensuals, que vaig començar a escriure el curs passat, després del parèntesi de l’estiu, vull agrair ben de cor  les fonts que han nodrit el meu coneixement. En primer lloc sento un profund agraïment per les circumstàncies que van envoltar el meu origen, el millor regal que he rebut, ja que va significar  el vincle, crec que mai perdut, amb la saviesa natural innata. La infantesa, viscuda en connexió íntima i profunda amb la Natura, va ser per a mi una fascinant escola de vida. La Teologia em va obrir horitzons sense límits, i la Psicologia em va ajudar a comprendre les contradiccions i el patiment de moltes persones immerses en la incomprensió, sovint per part de familiars i amics més propers. Aquest conjunt d’aprenentatges em va portar a la profunda convicció de que aquella dita popular “l’experiència és la mare de la ciència” reflecteix magníficament el que vull compartir en aquest primer article del curs 2019-20. Les aportacions de la Transformació Holística, especialment les més originals i innovadores, han estat  possibles pel fet de ser inspirades i elaborades a partir de coneixements extrets de l’experiència personal i professional de molts i molts anys.

TRANSFORMACIÓ HOLÍSTICA. La formació de vida i de per vida

Vivim en una època històrica en què tot va molt de pressa. Especialment en l’àmbit de la tecnologia, els canvis se succeeixen a un ritme vertiginós. Formar-nos per estar al dia i no quedar-nos desfasats ha esdevingut una necessitat prioritària, molt especialment per facilitar la fluïdesa del diàleg i comunicació entre les diferents generacions i cultures. Però, com triar el tipus de formació més idònia, la que més ens ajudarà a no quedar desfasats? Quina formació és una escola de vida, és a dir, un marc que faciliti el rescat i el desenvolupament dels valors vàlids de per vida, independentment de com evolucioni la humanitat?

Cal començar per la base. Què vol dir formar-se? Si rescatem el significat etimològic del terme, formar-se vol dir donar forma. Però donar forma a què?

Si del que es tracta és de donar forma, podem suposar que allò al que hem de donar forma, abans no en tenia, és a dir, era amorf, del contrari diríem canviar o modificar la forma. Què hi ha en nosaltres que és amorf? Només l’energia vital primària, el nostre potencial creatiu.

El veritable coneixement, igual que la veritat, no és patrimoni exclusiu de ningú, malgrat hi pugui haver persones i/o col·lectius que intentin apropiar-se’n. Més encara, el veritable coneixement és participatiu, es una co-creació a partir de l’experiència de diferents individus, de col·lectivitats i d’aportacions de moltes i moltes persones de diversos estaments, races, edats i cultures. Qualsevol coneixement fonamentat en les formes, al llarg dels anys, és susceptible de ser enriquit, ampliat, modificat, i fins i tot refutat.

El mes de març de 2014, en el context dels “esmorzars científics” de la Universitat Francisco de Vitoria, alguns experts, el Premi Nobel Robin Warren, el divulgador Eduard Punset i el matemàtic Samuel Arbesman entre altres, van debatre sobre la necessitat que la Ciència parli de “fets” i no de “veritats”, i també van plantejar si les mal anomenades “veritats” científiques tenen data de caducitat, concloent que la vida mitjana d’una “veritat” científica, en Medicina és de 50 anys, en Física de 13, en Economia i Matemàtiques de 9, i en Psicologia de 7.

És obvi, ja que les “veritats” científiques es basen en fets que es poden demostrar, és a dir, en formes, que totes, absolutament totes, les formes que pren el potencial amorf, que és l’essència de la vida, són caduques. Només el potencial amorf, que podem anomenar energia primària, esperit o ànima és perenne, és a dir, no caduca.

Per tant, si fonamentem el nostre coneixement en “fets”, que no són veritats perennes, sinó en tot cas relatives, la nostra formació, el nostre coneixement inevitablement caducarà, deixarà de ser vigent.

Cada individu, abans d’aprendre –en el sentit etimològic = apropiar-se– el coneixement elaborat per altres persones, hauria de mirar cap endins de si mateix per descobrir la pròpia font de coneixement, és a dir, els dons (capacitats, talents, potencialitats, o com se’n vulgui dir) que la Vida regala a cada ser humà, per mitjà dels progenitors, en el moment de la concepció.

El que emergeix del nostre interior és constructiu i saludable en la seva totalitat? No, ja que del nostre interior també emergeixen tendències conflictives, heretades dels avantpassats o provinents dels progenitors en el mateix marc de la concepció, gestació, part i/o primers anys de vida del nadó. Això és el que explica que hi hagi infants rebels i conflictius per naturalesa. És evident que hi ha d’haver una intervenció per part dels pares i educadors posant límits, i ajudant els infants a alimentar tot allò que emergeix del seu interior en formes constructives i deixant d’alimentar tot allò que emergeix en formes destructives. Una educació fonamentada en el “deixar fer” indiscriminadament està abocada al fracàs.

Però, precisament perquè dins nostre hi ha de tot, bo i dolent, convé que emergeixi ben aviat perquè l’ésser humà, ja des de la infantesa, tingui la oportunitat de depurar les seves potencialitats, ja que és l’emergència a l’exterior, prenent formes, el que li permet alimentar les formes constructives i no alimentar les destructives. En canvi, si el potencial destructiu li queda dins serà com tenir bombes ocultes, que poden explotar de manera imprevista i en moments inoportuns. Com és obvi, en aquesta tasca de depurar, els nens i nenes necessitaran l’acompanyament dels pares i educadors i, en alguns casos, també poden necessitar un acompanyament professional específic.

Les potencialitats del nostre món vital són inesgotables, per anys que visquem. Per tant, quan som adults cal seguir facilitant l’emergència d’aspectes continguts en l’energia vital, per la mateixa raó que quan som infants, però amb més motiu, ja que allò que dóna sentit a la vida dels éssers humans és el desenvolupament de les potencialitats rebudes en la concepció, com ja he dit. Per tant, el donar forma a les pròpies potencialitats és una tasca de tota la vida. I el compartir amb altres adults les inspiracions de cada u constitueix una forma participativa de construcció de coneixement, que podem anomenar co-creació.

El coneixement que s’adquireix a partir d’un programa de continguts prèviament establerts pot fomentar la tendència a mantenir i reforçar el coneixement i els costums de sempre, esdevenint un obstacle per a la creativitat genuïna de cada u. Albert Einstein diu: Si cerques resultats diferents, no facis sempre el mateix. Aquest risc de reforçar les estructures establertes  pot ser mínim o inexistent si les aportacions cognitives són presentades com un coneixement no absolut. En aquest supòsit, les aportacions elaborades cognitivament i presentades amb esperit crític i obertura al diàleg poden ser un element  valuós de contrast, i també poden contribuir a desvetllar, per ressonància, contrast o altres, continguts interns genuïns, així com a estimular la creativitat, sempre i quan l’individu ja hagi posat les primeres pedres de la construcció de la seva identitat personal i professional. Ben segur que tots/es coneixem a persones que s’identifiquen amb l’últim llibre que han llegit, o amb el tarannà del diari del que són lectores habituals.

Tinc un amic, genuïnament creatiu i amb visió de futur, que ha presentat repetides vegades en una editorial un treball per ser publicat que, tot i estar escrit amb rigor metodològic i de contingut, ha estat refusat per ser un treball creatiu i visionari, que no té cabuda dins dels paràmetres acadèmics, establerts amb poca o nul·la flexibilitat. Ell no és el primer ni l’únic hipotètic geni en la història que ha viscut la incomprensió i intent de castració de la seva genialitat.

En l’Escola de Formació d’ESTEL entenem la formació com un procés en què es prioritza el coneixement de les pròpies potencialitats genuïnes de cada alumne/a, i l’entrenament a donar forma (formació) a allò que cada u ja posseeix, amb la finalitat que esdevingui útil per al propi desenvolupament integral, i també per a la professió o tasca social que cada u exerceix o exercirà. També hi ha la possibilitat de formar-se en una professió nova, no reglada, que anomenem Holoteràpia, és a dir, acompanyament professional de processos de millorament de la salut i creixement humà des d’una perspectiva holística, integral.

Aquesta manera d’entendre i aplicar la formació té diversos avantatges. Per una banda, cada alumne/a esdevé un/a professional amb una identitat pròpia, singular i única, tal com ho és la identitat personal, la qual cosa no fomenta la competitivitat sinó la cooperació, ja que cada professional serà l’acompanyant més idoni per a un determinat tipus de persones, de manera semblant a com establim amistat amb unes persones i no amb unes altres. Per altra banda, en aquest plantejament i aplicació de la formació, no hi ha dissociació entre el que tu ets i el que fas, sinó que s’estableix un vincle entre aquests dos aspectes, de manera que l’un enriqueix l’altre.

Per exemple: imagina’t que ets un productor de vi. Tens les teves vinyes i poses tot el teu seny i saber en la producció d’un vi d’excel·lent qualitat. Si aquest vi l’ofereixes als teus amics o coneguts més propers, amb qui tens una relació directa, rebran el producte directament de tu i tu podràs rebre informació directa d’ells sobre el teu vi, la qual cosa et podrà ser d’utilitat per millorar la producció dels anys següents. Això no passa si vens el vi a un distribuïdor. Els consumidors, ignorant qui l’ha produït, no podran valorar la teva dedicació vocacional i acurada a la producció, i tu tampoc podràs rebre les seves valuoses i útils aportacions, ja que no hi tens una relació directa, i el teu vi és un més entre molts.

Un altre avantatge d’aquest plantejament va associat a la relació acompanyant-usuari. Cada usuari/a és valorat/a i tractat/a per l’acompanyant com un ser singular i únic. Totes les persones tenim aspectes comuns, que ens assemblen a les altres, però també tenim aspectes singulars que ens fan únics en el món. En la pràctica professional de més de 45 anys he tingut l’ocasió de constatar una i altra vegada que els conflictes que presenten molts/es usuaris/es a la consulta solen estar més relacionats amb els aspectes singulars de cada u que no pas amb allò que tenim de comú amb els altres éssers humans. Això és fàcil d’entendre. En allò que ens fa sentir i veure semblants als altres no és difícil l’acceptació i estima de nosaltres mateixos. És justament el què ens fa sentir i veure diferents dels altres que és més difícil l’acceptació i estima d’un mateix.

Per evidència constatada en la meva llarga pràctica professional, puc afirmar la bondat d’aquest enfocament i visió del coneixement, el qual afecta i transforma les relacions humanes a tots els nivells.

Si cada persona partís de les seves pròpies potencialitats genuïnes i les desenvolupés, amb acompanyament professional o sense, trobaria el veritable sentit de la vida -desenvolupar els talents rebuts-, sentiria la joia de viure, gaudiria de pau interior, i irradiaria pau al seu entorn. Les relacions humanes es fonamentarien de manera espontània i natural en la cooperació efectiva, afectiva i respectuosa, ja que tots els éssers humans tenim coses que els altres no tenen i podem aportar a la societat, i també necessitem rebre dels altres coses que nosaltres no tenim. El coneixement que emergeix de l’energia vital de cada u, no és un simple coneixement, és saviesa, és a dir, coneixement arrelat i vinculat a la transcendència.

No hi ha dubte que el coneixement elaborat per la ment ha proporcionat avenços espectaculars en l’àmbit tecnològic i instrumental, però no deixa de ser un coneixement parcial, fonamentat en les formes i, per tant, caduc.

En canvi, el coneixement genuí en què es basa la Transformació Holística, és un coneixement que estimula la creativitat. No s’aprenen tècniques ni habilitats, sinó que s’aprèn a crear-les, tenint en compte les necessitats de la persona en cada moment i en cada situació concreta. El coneixement aportat per altres persones és un element de contrast que pot enriquir, ampliar, i també desvetllar el coneixement propi. És a partir del que emergeix d’allò més genuí de cadascú que es poden fer grans avenços, és a dir, aportacions sorprenents i radicalment innovadores, aportacions que, inicialment potser toparan amb la racionalitat, però una ment entrenada en la consciència, reconeixement i acceptació dels seus propis límits serà una ment humil, i s’obrirà amb gratitud i respecte a allò que no té enregistrat en els seus paràmetres, ja que ho veurà com una oportunitat de transcendir els compartiments limitats de la seva racionalitat. Un exemple i aplicació del que acabo de dir és la pluja d’idees –brainstorming-, una pràctica creativa que tothom coneix.

Vull acabar aquest article remarcant la gran importància que té, sota el meu parer, situar la ment no per damunt sinó en equilibri i harmonia amb la resta de nivells o aspectes que ens constitueixen com a éssers humans: cos, energia vital, emocions-sentiments, ment intuïtiva, obertura a la transcendència. Dins del marc de l’acompanyament professional de processos de creixement integral, si la ment se sobrevalora,  fàcilment es pot caure en el consumisme d’activitats de creixement personal, produint un efecte il·lusori en les persones, efímer en el temps. Des del meu humil punt de vista, la nostra societat necessita un canvi radical -de paradigma- que no serà possible posant la ment en un pedestal i deixant de banda la resta del nostre ésser. Durant la meva dilatada experiència professional de més de 45 anys he pogut constatar que, per a una veritable transformació individual i col·lectiva, cal un procés profund, holístic -que inclogui tots els nivells- i sostingut en el temps, tal i com ens mostra la natura en la majoria dels processos de vida.

L’experiència del meu amic, citada anteriorment, i el fet que algú m’ha preguntat perquè en els meus articles no acostumo a citar altres autors, i tampoc hi poso bibliografia, és el que m’ha inspirat i encoratjat per tractar el tema de la formació i construcció de coneixement.

Valorant les aportacions extraordinàries del coneixement elaborat per la ment, especialment en l’àmbit tecnològic i instrumental, crec que, en el moment actual, en què els canvis se succeeixen a un ritme vertiginós, és molt important rescatar el coneixement genuí, és a dir, la saviesa que emergeix del món vital de cadascú, el que recupera els valors perennes, el que no caduca perquè no ens proporciona tècniques o habilitats -formes- sinó que ens ensenya a crear-les, adaptades al context i circumstàncies de cada situació.

Intentant ser conseqüents amb aquesta filosofia, en la formació que s’imparteix a ESTEL recomanem que, al principi, els alumnes no consultin bibliografia. Primer facilitem que cada alumne/a descobreixi les seves potencialitats genuïnes, els seus talents. Quan un usuari/a comença la formació fomentem que cada u se centri en el que ja té, més que no pas en el que li falta. Així, poc a poc, cada alumne/a va construint la seva pròpia identitat professional, la qual constitueix l’eix vertebrador que, posteriorment, podrà ser enriquit i complementat amb aportacions d’altres professionals, sabent-ne extreure allò que és útil i integrable al propi eix vertebrador, i deixant anar allò que no ho és, de manera semblant a com el cos metabolitza els aliments.

Ramon V. Albareda
Teòleg, Psicòleg i Sexòleg
Creador i assessor d’ESTEL, Centre de Creixement Personal i
Escola d’Estudis Integrals

Article escrit a Califòrnia el 25 de setembre de 2019

2019-10-09T20:45:08+00:00

Escribe tu comentario