Penso que és bo que les persones expliquem la nostra experiència vital, per si pot ser inspiradora per a altres persones. També per fer visibles moltes possibles opcions de vida, enriquint i transformant les normes socials que tendeixen a uniformitzar-nos .
M’animo a parlar de la meva història, d’obrir la meva intimitat per posar el meu granet de sorra en el procés de “canvi de mirada” que tant necessitem, les persones i el planeta, en aquest segle XXI.
El meu procés de maduració personal ha estat possible, en gran part, gràcies a l’enfocament de Transformació Holística d’ESTEL, Centre de Creixement Personal i Escola d’Estudis Integrals, de Barcelona.
Vaig arribar a Estel a finals del 1986. M’ho havia recomanat la meva metgessa de capçalera. Estava en l’última fase d’un procés de separació que havia durat cinc anys i que havia implicat un desgast energètic, emocional i mental immens.
Amb el naixement del meu únic fill, vaig veure que la meva parella no em feia costat en la responsabilitat que comporta tenir un fill, que estava sola. Que la meva relació de parella havia perdut el sentit, que teníem molt poc en comú. Jo, que estava educada en valors totalment tradicionals i amb una autoestima baixa, vaig encarar el procés de separació. En aquella època no era habitual separar-se i encara estava molt mal vist a nivell social.
Arribar a Estel va significar donar-me permís, per primera vegada a la meva vida, per parlar del que sentia, del que necessitava, de les meves pors, de les meves il·lusions. Vaig poder-me obrir en un entorn cuidat, que m’escoltava, acollia, no em jutjava i reconeixia els meus anhels com a legítims.
Em vaig separar el maig del 1987 d’una manera amistosa, tot i que el procés va ser llarg i molt complexe. Jo no tenia ni idea de com organitzar la meva nova vida. Sabia el que no volia però el que desitjava, el que necessitava, era totalment desconegut. M’havia casat amb el xicot que tenia des dels quinze anys, m’havia mogut en un terreny “molt petit”, tant en l’àmbit social com personal.
Després d’una infantesa mancada de referents femenins, d’acolliment, a causa de la mort molt prematura de la meva mare i un ambient familiar molt tancat , jo era una “analfabeta” pel que fa a l’autoconeixement, a les sensacions corporals, energètiques i emocionals. D’una ment que s’havia construït sense entendre la pròpia naturalesa interior, tractant de gestionar un món d’angoixes i pors des de la contenció, i reprimint molt la meva naturalesa i com a conseqüència, sense comprendre’m.
Els primers anys, un cop separada, vaig entrar en contacte amb amigues i la seva colla d’amics. Jo em sentia frustrada en aquell ambient, sentia que volia “viure” “vibrar”, “entusiasmar-me” i en aquell entorn no trobava “l’aliment” que necessitava.
Els primers anys de contacte amb Estel em vaig inscriure en uns cursos grupals de Sexualitat Holística que impartien el Ramon V. Albareda i la Marina T. Romero. Vaig sentir que havia trobat un CAMÍ per coneixe’m, unes relacions socials basades en la sinceritat, l’acolliment incondicional, l’amor. Sentia que en aquell ambient podia experimentar i anar descobrint, a poc a poc, la meva autèntica personalitat i al mateix temps establir relacions i vincles socials “autèntics”, on tota jo hi cabia, on podia mostrar-me més com jo era, i experimentar amb mi mateixa en un entorn protegit i cuidat.
Vaig poder experimentar el desig, l’atracció, l’enamorament, la solidaritat, l’amistat…vaig anar posant LLUM a la meva manera de ser i de sentir, construint pas a pas la meva autoestima. Una autoestima que havia estat, fins aleshores, només sostinguda pel meu èxit en els estudis i en la professió de mestra.
Vaig viure el sentir-me enamorada, que jo podia despertar atracció en els homes, fet totalment nou per mi. Jo havia viscut l’adolescència i la joventut sentint-me molt lletja, perquè els nois “ni em veien”.
Vam construir una relació de parella i família amb un company que vaig conèixer a Estel, i amb el meu fill. Aquesta relació em va donar força per agafar distància del meu pare i la casa familiar. Va ser un pas que em va costar molt de fer, perquè en la cultura tradicional de la qual jo estava impregnada, es considerava egoisme deixar un pare vidu que no sabia fer res de les feines de la casa i del que jo sempre havia tingut cura.
Estel va estar molt present en el meu procés de posar Llum a l’hora d’interpretar el que sentia, decidir el que era més constructiu en aquella situació i fer-ho intentant no entrar en lluita amb mi mateixa, ni amb l’entorn.
He pogut fer passos molt importants i necessaris a la meva vida gràcies al suport, la saviesa, amor incondicional en especial del RAMON que m’ha fet costat, ha posat LLUM al meu camí en moltes ocasions i al llarg de la meva vida. No tinc paraules per agrair-li tot el que ha fet, acollit, il·luminat.
L’educació del meu fill ha estat la tasca més difícil que he emprès. He sentit des que va néixer un sentit de responsabilitat intensíssim en relació a ell. La meva vida havia estat molt difícil, per la intensitat de les contradiccions internes, per la manca de referents i acolliment que havia rebut de la meva família. Sentia que l’havia de protegir de “la duresa de la vida”. Sentia que no me’n sortia, vivia amb molt de dolor les seves dificultats d’ordre, d’estructures, d’organització, i veia poc les seves qualitats (com tampoc veia les meves). Sentia que sense les qualitats que jo valorava no se’n sortiria en un món que jo considerava hostil i competitiu. No m’adonava que ell tenia altres qualitats.
Des de la meva gran dificultat per veure, protegir i donar canals d’expressió a la meva feminitat amb les qualitats de tendresa, amor incondicional, esperit constructiu, col·laboració amb les persones de l’entorn (visió no competitiva), tampoc no veia en el meu fill aquestes qualitats, que ell també té. Em fixava més en el que li mancava, que no pas en la riquesa del seu potencial.
Fins ara sentia que jo no podia “ser feliç” si el meu fill no ho era, hi havia una relació de dependència meva respecte a ell. Ara sento que el meu potencial té tot el dret a expressar-se, que jo el protegeixi, el miri i el valori, de forma que em pugui obrir al plaer, al goig de viure’m. Sento que el meu fill ja té el potencial, com a persona adulta que és, per enfocar la seva vida d’una manera constructiva i rica, que jo haig d’estar disponible per si em demana ajuda, però confiar en ell i en la VIDA. La meva tasca és donar canals, espais i protecció a la meva feminitat perquè es pugui mostrar amb tota la seva riquesa i intensitat.
La meva ment sempre ha tingut bona voluntat però les contradiccions internes han estat tantes i els referents socials tan equivocats que el camí ha estat molt llarg, les dificultats moltes, però el procés molt enriquidor, molt nutritiu, apassionant i tinc clar que sense l’ajuda del Ramon, la Marina i de molts companys que he conegut a Estel no podria haver evolucionat per camins constructius i evolutius. Han estat “un far” per a la meva ment que sovint se sentia a alta mar, desorientada en una nit de tempesta.
Vull remarcar la riquesa de la relació que tinc amb la Glòria B. Playà, coordinadora actual d’Estel, com amiga però també com a terapeuta, els seus tallers han facilitat descobertes essencials en aquesta última part de la meva vida.
Com veig la meva història ara, després de trenta anys de procés personal?
Després dels molts anys d’investigació de la meva personalitat m’adono que jo porto amb molta força l’herència de l’energia de la meva mare. Una energia molt tendra, molt intensa, molt espiritual i molt fràgil. Una energia molt femenina, molt receptiva. També porto la gravació que aquesta energia femenina ha estat utilitzada per l’energia masculina, procliu, però mai vista, valorada, reconeguda, i per tant s’ha generat una lluita entre aquests dos mons.
Hi va haver un moment clau a la meva infantesa. La meva mare va morir quan jo tenia set anys, tota la família estava molt trista però jo no, jo sentia que tornaria i vivia com una contradicció el dolor dels que m’envoltaven. Al cap d’un any, per Tots Sants, vam anar al cementiri a portar flors i en veure el nínxol tancat, vaig pensar que d’allà no es podia sortir i vaig entendre que no tornaria mai. Va passar un fet molt greu que va marcar tota la meva vida posterior: Vaig deixar de confiar en el que jo sentia, vaig desconnectar de l’energia femenina, de l’herència que la meva mare tan intensament havia dipositat en mi. Vaig perdre la connexió amb l’alegria, la creativitat. La meva energia procliu i la meva ment van començar a mirar cap enfora, cap a les normes socials i van intentar adaptar-se i protegir-se de l’enorme fragilitat i dolor interior.
La meva família era molt tancada, a casa meva es parlava molt poc, i mai d’emocions o sentiments. Jo no parlava amb ningú del que sentia, mai vaig tenir uns braços que em protegissin. La meva energia masculina, procliu i la meva ment vivien instal·lades en la POR i buscaven l’aprovació de l’entorn, ja tenia prou problemes a l’interior amb la meva vulnerabilitat i dolor com per tenir problemes també a l’exterior.
Però la nostra cultura ha estat profundament masclista, i allunyada de l’actitud de mirar cap endins. M’he educat mirant tant cap enfora que no he sabut veure les meves qualitats femenines: l’escolta, gestació de vivències, contenció, reflexió, contemplació, la constructivitat, no competitivitat…. i aquest món s’ha sentit trist, vulnerable. La meva ment s’ha passat la vida sense entendre el que passava a l’interior, només sabia que era molt vulnerable, que el dolor i la lluita interior eren molt intenses.
El meu treball a Estel ha estat intens, el procés de sanació ha estat lent perquè ha calgut crear uns referents nous i anar desfent “nus a nus” els conflictes de la meva complexa personalitat. Encara ara, després de molts anys de treball i d’investigació, m’adono que la meva energia masculina té dificultats per defensar, valorar i PROTEGIR la meva naturalesa interior. Continuo sent força vulnerable, continuo tenint algunes dificultats per veure’m en les meves qualitats i per protegir-me i afirmar-me respecte d’un entorn social poc femení i força contaminat.
La meva vida d’estudiant i posteriorment professional han estat un pilar, on s’ha nodrit l’autoestima, font d’aprenentatge, de canalització del meu potencial. La professió de mestra m’ha permès donar-me als altres, construir conjuntament amb les meves companyes d’escola un projecte genuí i engrescador que ha estat una via per canalitzar el meu potencial, tant femení com masculí. La progressiva maduració personal, potenciada pel meu treball a Estel, s’ha entrellaçat amb l’evolució com a professional i com a persona. La visió holística de la vida ha impregnat la tasca com a mestra i com a directora en el que fa referència al tracte donat a nens i nenes, famílies i companys/es. Em sento contenta de la meva vida professional on s’han implicat tots els meus nivells: corporal, energètic, emocional i mental, també les meves polaritats i la dimensió individual i social. Em sento especialment contenta d’haver exercit una direcció participativa, creant estructures on el potencial de les meves companyes i companys es pogués canalitzar i afavorir un projecte comú. També em sento molt contenta d’haver materialitzat un projecte d’Educació Emocional que va enriquir a nens/es, mestres i famílies.
En les meves relacions afectives he evolucionat des d’una relació totalment tradicional i tancada o poc rica com a conseqüència de la nostra immaduresa i de l’estructura social de matrimoni que sento com a molt limitadora, cap a formes més obertes, més respectuoses amb el propi impuls energètic, relacions on la pròpia individualitat conserva el seu espai i enriqueix la relació de parella. Una relació de taronges senceres, celebrant la convergència i integrant la divergència.
La meva relació de parella actual està basada en el respecte mutu, en enfocaments una mica diferents sobre el sentit de la vida, l’espiritualitat, l’energia; però al mateix temps sent molt honestos i constructius, cultivant l’amor, el respecte, donant-nos suport, acollint-nos també en la diferència i sobretot deixant espai a la individualitat i als propis projectes de vida i al propi àmbit de relacions socials. Practico el valor de la inclusió d’un extrem i l’altre, d’una polaritat i l’altra, de la seva visió i la meva. Estic immersa en la necessitat de mostrar-me més des dels meus valors, des de la meva filosofia de vida. He tingut més capacitat per integrar en la meva vida el que ell és, que en explicar, argumentar quina és la meva visió en els temes que em donen sentit. He tingut més guardat el que jo sóc per por a no poder-ho defensar, protegir i com a conseqüència a viure el dolor del menysteniment d’allò que per mi és profundament valuós: La visió Holística de la Vida, el treball constant de depuració de la meva energia, de la meva personalitat, d’anar-me obrint als valors de la meva feminitat, a treballar per mantenir-me en actituds constructives i evolutives respecte a mi mateixa i a la societat en què visc. Estic en el camí d’aprendre a confiar en la VIDA.
Com a fruit de la meva experiència sento que LA TRANSFORMACIÓ HOLÍSTICA és un paradigma molt valuós, basat en la Natura i que ha referenciat el meu procés d’evolució personal. Estic molt contenta dels valors que m’alimenten, de VIURE I sentir que sóc, cada cop més, un ésser que transmet energia constructiva, integradora, harmoniosa, d’AMOR CAP A MI MATEIXA I CAP AL MEU ENTORN.
Desitjo que la llum i l’amor que han acompanyat el meu procés personal, acompanyin també totes les persones que treballen en el seu propi procés de transformació holística, per a la seva pròpia salut i la salut del planeta.
Mercè
