La pubertat i l’adolescència és una fase evolutiva natural en el creixement humà, amb unes característiques pròpies com qualsevol altra etapa, essent un període de trànsit entre la infantesa i l’edat adulta.

Es tracta d’una etapa complexa, i un dels motius que fa que sigui especialment difícil tant pels nois/noies com pels pares/mares,  és la manca d’una visió  profunda dels  processos naturals de la vida i els valors perennes que es desprenen dels seus cicles.

Què vol dir un procés natural?

Fixem-nos en el moment de la concepció,  els nostres progenitors ens fan dipositaris d’un gran potencial energètic, el podríem comparar amb una llavor, per exemple una llavor de pomer. Aquesta llavor conté tot el potencial de l’arbre, del pomer que podrà arribar a ser. Donat que a cada cicle anirà donant els seus fruits gràcies a l’impuls de vida que és inherent a la llavor, i al formar part de l’ecosistema, el potencial es converteix en infinit. La llavor s’anirà desenvolupant i donant fruits a vegades creixent amb harmonia amb les circumstàncies naturals;  la terra, l’aigua, el sol, l’aire…i a vegades amb dificultats per les circumstàncies adverses; manca d’aigua, excés d’aire…

El mateix passa amb el ésser humà contenidor d’aquest potencial energètic (llavor) que anirà desenvolupant al llarg de la seva vida la possibilitat de convertir-se amb un ser únic i genuí. Igual que en el pomer, en l’ésser humà cada cicle de la vida serà un pas, una evolució i una oportunitat per desenvolupar nous aspectes d’aquest potencial energètic infinit.

Així com la llavor necessita ser acollida per la terra, el nostre potencial energètic necessita ser acollit a l’inici pel cos de la mare i més tard pel nostre propi cos. És a dir, l’energia necessita una estructura per desenvolupar-se i al llarg de la nostra vida aniran apareixent les estructures necessàries; que van de més primàries, internes i intimes a les més externes i socials…

En etapes més primerenques seran vitals els progenitors i el nucli familiar, més endavant l’escola i en una etapa més avançada les amistats, altres entitats, l’entorn professional i altres vincles.

La vida ens ensenya que les estructures són caduques, constantment estem evolucionant per tornar a néixer. En el naixement passem de respirar i menjar a través de la mare a fer-ho per nosaltres mateixos, és una gran transformació! Si ens aferréssim a aquesta estructura, a l’úter matern, que ens ha possibilitat la vida, aquesta mateixa estructura arribaria un moment que ens limitaria. Per això podem afirmar que per créixer i evolucionar com a éssers vius ens cal, deixar anar les estructures velles i néixer a les noves, que ens possibiliten aquesta evolució constant.

Alguns d’aquests canvis vitals marquen els diferents períodes de la vida; cada etapa és única, irrepetible i conté un potencial que si el completem ens portarà a la següent etapa creixent evolutivament.

La vida intrauterina, la primera infància, l’adolescència i el climateri són etapes de la vida on l’ésser humà experimenta transformacions vitals. Són les etapes que hem marcat de color gris.

En canvi, les altres etapes de color taronja, són d’estabilitat, assentament i tranquil·litat.

Per augmentar la consciència que significa la transformació en les etapes de la vida i en concret l’adolescència ens podem imaginar la metamorfosi que fa el cuc per transformar-se en papallona. Aquesta metamorfosi es dona a l’interior del capoll impulsat per la vida i requereix molta energia. És el final d’una etapa i el naixement d’una altra, nova i amb més autonomia. Es produeixen en ambdós casos transformacions energètiques, bioquímiques i físiques, les quals són el motor que dona força a les ales de les papallones per poder volar i impuls vital als adolescents per ser autònoms.

Durant l’etapa de l’adolescència sorgeix la necessitat de llargs períodes de son, la disminució d’habilitats per concentrar-se, les emocions intenses, els dubtes, l’impuls de sortir del sí familiar per experimentar, conèixer, ampliar,la necessitat d’agafar autonomia. Aquests fets provoquen que s’allunyin dels adults i necessitin relacionar-se amb els seus iguals. Un canvi profund que provoca una inestabilitat, un desordre intern que es reflexa a l’exterior. 

El motiu que provoca que els adolescents s’enfadin profundament és que en un moment vital, en el qual necessiten fer un pas cap a l’autonomia, sentin que són dirigits o manats a obeir.

Que són els valors perennes?

Una mirada de l’adult amb respecte,  i amb comprensió farà que l’adolescent trobi amb els pares, mares i educadors, les persones  amb qui pugui dialogar amb confiança, sense vergonya, sense por de ser incomprès, i sense el temor de ser jutjat i/o condemnat. D’aquesta manera l’adolescent s’atrevirà a anar fent aquest procés d’autodescobriment de les seves potencialitats i autonomia.

Aquest procés d’autonomia passa per una combinació de viure experiències i assimilar-les; així és com l’ésser humà aprèn, interaccionant de manera natural, recollint l’experiència i assimilant-la per poder-la integrar. És una combinació natural de moviment/interacció i repòs/assimilació, entre el dins i el fora. L’adolescent hauria de poder sortir del sí familiar per viure noves experiències i alhora hauria de poder recollir-se en el sí familiar per anar-les assimilant.

Un adolescent que visqui un entorn familiar molt aliè a aquests valors es pot sentir molt desorientat. D’altra banda, si l’adolescent no troba opcions en l’entorn social que l’ajudin a desenvolupar aquest potencial energètic del què hem parlat (la llavor) que som cada ser humà,  hi ha un risc extremadament alt que l’adolescent no trobi sentit a la vida. Si pel contrari l’adolescent se sent acollit i acceptat, almenys en un d’aquests dos àmbits (familiar o social) es pot obrir a reflexionar i a replantejar les seves actituds, conductes i maneres de pensar.

L’acolliment i acceptació relaxa el cos, obre el cor i pacifica la ment predisposant-la a una reflexió serena i a un replantejament més profund, fonamentat en un diàleg d’adult a adult. Els joves necessiten anar-se coneixent ells mateixos i construir noves vies d’evolució.

Acompanyar ve del llatí i vol dir compartir temps i espai amb algú. La família i educadors són els principals encarregats de crear temps i espais per facilitar el canvi i l’aprenentatge de gestionar totes les incerteses que es van despertant en l’adolescent. Un temps i espai cuidat, de qualitat, amb unes actituds i valors que aniran aprenent a aplicar al llarg de la vida, cultivats i portats a terme ja des de la infància.

Acompanyar i ser acompanyat és un enriquiment mutu, una oportunitat de creixement personal tant pels adults, com pels adolescents.

Ampliar la consciència del que signifiquen els canvis d’etapa vitals i els valors perennes que dels cicles es desprenen és clau per poder acompanyar als adolescents de manera més eficient. 

És per això que ens cal treballar junts, cap a una direcció desconeguda però amb uns valors inalterables, propiciant a la vegada espais i temps de qualitat.

Entenent tots plegats que l’adolescència és una etapa vital, i que  no és  per encabir-se dins els motlles ja existents, sinó per desplegar el seu potencial (la seva llavor) aquesta nova generació portarà  a terme aquest paper vital per a ells mateixos, essent agents de canvi i promotors del progrés de la societat.