Tema:  EDUCACIÓ.

Pregunta:  Sóc mestra i sento una gran contradicció entre les expectatives del què entenc que hauria de ser l’educació i la realitat. Què puc fer?

Resposta:  T’entenc perfectament! Ets una de les moltes mestres que han triat la professió de mestra per vocació. En acabar la formació somien en poder exercir la tasca educativa tal com ensenyen els grans pedagogs i, a l’hora de la veritat, topen amb una estructura que, en lloc de facilitar-ho, sovint ho dificulta, i això et frustra.

Atura’t i reflexiona. Què és el que et frustra? Vas començar la teva pràctica professional amb molta il·lusió, amb l’expectativa de poder aportar als alumnes tot allò après en la Universitat i potser en altres cursos de formació. Vas imaginar un model educatiu ideal, tal com hauria de ser. Et vas veure a tu mateixa com a mestra, comptant amb el suport de  la institució, de la direcció de l’escola, del claustre i dels pares, col·laborant tots i totes solidàriament per a la mateixa causa, l’educació dels infants i adolescents.

Això és justament el que et frustra: el desfasament que hi ha entre la realitat i les teves expectatives.

Segurament vas aterrar en una escola i vas anar constatant un munt de deficiències i limitacions. Una institució que no dóna suport sinó que exigeix un munt de paperassa que et pren quantitat de temps que voldries dedicar als alumnes  Potser una direcció que de vegades tampoc dóna suport a projectes que a tu et semblen bàsics per poder dur a la pràctica moltes de les coses que has après en la formació. Un claustre on hi ha companys/es que van a la seva, on es formen grupets, dedicant-se uns a criticar els altres. Uns pares que exigeixen però no col·laboren… Totes aquestes i altres mancances fan que la realitat quedi molt allunyada de les teves expectatives. Això és justament el que et frustra: el desfasament que hi ha entre la realitat i les teves expectatives. L’experiència de frustració és molt perillosa perquè pot malmetre i anul·lar la teva vocació, la teva passió per una tasca tan meravellosa i gratificant com hauria de ser l’educació. A poc a poc pots acabar desmotivant-te i convertir una tasca inicialment vocacional en un simple “modus vivendi”, esperant que arribi el cap de setmana i les vacances.

La manera d’evitar la frustració és intentar que no hi hagi desfasament entre les expectatives i la realitat.

Quin és el camí per evitar la frustració? La manera d’evitar la frustració és intentar que no hi hagi desfasament entre les expectatives i la realitat. No esperar més del que cada realitat concreta pugui donar de sí. Dit d’una altra manera: no intentar aplicar a una realitat concreta un projecte que demani una altra realitat molt diferent de la que es dóna. Hi ha realitats concretes que són determinades per costums i normes culturals de molts i molts anys, i una manera de fer reforçada per costums i normes de molts anys no es canvia fàcilment. Segurament farà falta molt de temps, molta constància i paciència per anar introduint uns nous costums i normes que vagin prenent més i més força, desplaçant els costums i normes antigues.

Per tant quan et destinin a una escola, no hi vagis amb cap projecte, amb cap expectativa concreta, excepte la il·lusió de trobar-te amb els/les mestres i els alumnes, i d’acompanyar-los en el seu procés educatiu. Abans d’elaborar cap projecte, dedica’t a mirar, observar el funcionament de l’escola, els costums, la direcció, els companys i companyes. Abans de fer una proposta, pregunta’t si la proposta que vols fer és viable i coherent, tenint en compte el conjunt d’elements que conflueixen en la realitat concreta en què et trobes.

De vegades és millor acceptar que determinats projectes innovadors no puguin ser realitzats que promoure una lluita que generi conflictes estèrils per intentar canvis massa complicats.

No oblidis que salut és coherència, i de vegades és millor acceptar que determinats projectes innovadors no puguin ser realitzats que promoure una lluita que generi conflictes estèrils per intentar canvis massa complicats.

Cal tenir present que, per una banda, la realitat sol ser més complexa del que nosaltres podem veure i, per altra banda, per a la salut individual i social és millor rebaixar el llistó de les nostres expectatives i exigències, i desenvolupar una actitud de tolerància i comprensió, que contribueixi a pacificar-nos amb nosaltres mateixos, i també amb l’entorn.

No hem d’oblidar que totes les formes de fer les coses són provisionals i caduques. Així, una manera específica d’educar pot ser molt adequada en un entorn i/o en un moment concret i no ser-ho en un altre entorn i/o moment concret.

La manera més coherent d’educar seria la que es fonamenta en una visió més holística, és a dir, que té en compte més aspectes de la realitat, i promou els valors perennes, els que mai s’haurien de perdre i tenen vigència en qualsevol cultura, i haurien de perdurar, independentment de com i cap a on evolucioni la societat.

En tot cas, la manera més coherent d’educar seria la que es fonamenta en una visió més holística, és a dir, que té en compte més aspectes de la realitat, i promou els valors perennes, els que mai s’haurien de perdre i tenen vigència en qualsevol cultura, i haurien de perdurar, independentment de com i cap a on evolucioni la societat.

Després del que he dit anteriorment, potser algun/a lector/a podria pensar que sóc partidari de la resignació, d’acceptar la realitat tal com està i no fer res per canviar els costums i normes que han perdut la seva vigència, o mai l’haurien d’haver tinguda per no estar fonamentades en les lleis que regulen els processos naturals de la vida, sinó que serveixen a interessos polítics, econòmics o socials. No, en absolut! No és això el que plantejo.

Estic proposant una manera de canviar les coses des de dins, des de la base, sense enfrontaments, sense lluita, amb compassió i amor.

Estic proposant una manera de canviar les coses des de dins, des de la base, sense enfrontaments, sense lluita, amb compassió i amor. Si l’agricultor vol renovar el tipus de cultiu dels seus camps, com ho farà? Si sempre ha recollit cereals, per exemple blat, i vol recollir llegum, cigrons per exemple, el que farà és sembrar cigrons en lloc de sembrar blat. Si vols contribuir a millorar costums i normes d’una escola o de l’ensenyament en general, sembra llavors de noves maneres de fer les coses i deixa que les llavors que vas sembrant vagin fent el seu procés fins a donar fruits que millorin els costums i manera de funcionar de l’ensenyament. No critiquis mai el que fan els altres si no aportes altres alternatives ben argumentades que millorin les que s’estan aplicant. Però, encara que les puguis aportar, no les imposis, suggereix-les, deixa que les teves propostes vagin calant en la consciència dels companys i companyes, dels pares i dels alumnes, i quan es començarà a recollir els primers fruits serà la mateixa evidència dels fets que enfortirà les noves llavors i motivarà la comunitat educativa per anar implantant el nou cultiu. Si pretens imposar formes o sistemes educatius de manera precipitada, sense respectar el procés de predisposició i d’adaptació de la comunitat educativa, necessari perquè els canvis puguin ser assimilats, pot ser que canviïn les formes, però hi ha el risc que les noves formes siguin pitjors que les anteriors, ja que seran buides de contingut. El que intento dir ho podem comparar a la nutrició: el que ens alimenta no és el que ens empassem sinó el que el nostre organisme assimila d’allò que mengem.

  Ramon V. Albareda
Psicòleg. Teòleg. Sexòleg
Creador d’ESTEL, Centre de Creixement Personal i
Escola d’Estudis Integrals