La pubertat i l’adolescència no són una etapa fàcil, tant pels nois/noies com pels pares/mares. El que fa que no sigui fàcil no és l’etapa en si mateixa, ja que és una fase evolutiva natural en el creixement humà, amb unes característiques pròpies com qualsevol altra etapa. El que ho fa complicat és el fet de no haver viscut les etapes anteriors de la manera que ha estat exposada en l’article anterior. Les característiques pròpies de l’adolescència, provocades pels canvis hormonals, no representarien cap problema important si l’adolescent hagués estat educat/da de manera idònia, i se sentís acompanyat/da per uns pares-mares i educadors/es capaços de veure i parlar del cos i de la sexualitat de manera clara i natural. Amb uns pares-mares i educadors/es així, l’adolescent, noi o noia, podria dialogar amb confiança amb l’adult sense vergonya i sense por a ser incomprès/a, i sense el temor de ser jutjat/da i/o condemnat/da.

Val a dir que una educació sexual que vagi en la direcció exposada anteriorment contribuiria a millorar considerablement la salut dels éssers humans en tots els aspectes: físic, emocional, mental i espiritual.

Quan els fills/es arriben a l’adolescència, els pares i mares han de continuar cuidant la comunicació, igual que en la infantesa, amb una actitud de confiança i respecte, la mateixa confiança i respecte que els fills/es han de tenir en la seva relació amb els pares/mares. En aquesta etapa el diàleg ha d’anar prenent un caire d’adult a adult, d’amic/a a amic/a. Els fills i filles adolescents s’han de sentir escoltats/es, acollits/es i compresos/es pels seus pares i educadors/es. Mai jutjats/es, i menys condemnats/es. Això no vol dir que els pares/mares i educadors/es hagin d’aprovar totes les actituds, conductes i maneres de pensar dels fills/es o alumnes respectivament, però cal que els/les adolescents, per damunt de tot, se sentin acollits i acceptats com a persones. L’experiència de sentir-se acollits i acceptats és el que facilitarà la seva obertura i proclivitat a reflexionar i a replantejar les seves actituds, conductes i maneres de pensar. L’acolliment i acceptació relaxa el cos, obre el cor i pacifica la ment, predisposant-la a una reflexió serena i a un replantejament més profund, fonamentat en el diàleg i en la consideració d’altres punts de vista.

Com és obvi, en aquesta etapa també cal fer èmfasi en la sexualitat entesa com a potencial de vida i energia creativa plena de potencialitats, comparant-la amb un embassament d’aigua o amb l’energia acumulada en una central elèctrica. La sexualitat és una energia que necessita transformar-se, ja que aquesta és la capacitat –i necessitat- de l’energia, tal com diu la primera llei de la termodinàmica: “l’energia no es crea ni es destrueix, només es transforma”. De manera semblant a qualsevol altra energia, per transformar-se, l’energia sexual necessita estructures. Així, per exemple, l’aigua d’un pantà, per arribar a les cases i ser utilitzada per beure, per cuinar, per regar les plantes, etc, cal construir canonades per conduir-la i aixetes per regular-ne el cabal Una cosa semblant passa amb l’energia acumulada en una central elèctrica. Les estructures que cooperen en la transformació de l’energia vital humana són les corporals, les emocionals, les mentals i l’obertura a l’espiritualitat. El cos esdevé una bona estructura per acollir i transformar l’energia si té un bon to muscular, és a dir, si la musculatura pot fluir entre la relaxació i l’esforç. El cos també necessita sentir-se acceptat, valorat, estimat, i reconegut per la ment, com un company amb qui col·laborar, i no com un objecte a posseir i utilitzar. El cor -les emocions i sentiments- col·laborarà favorablement en la transformació de l’energia si es manté obert, acollidor i receptiu de totes les emocions que emergeixin de l’energia vital a través del cos, tant si són agradables com desagradables, ja que totes elles són portadores d’informació de continguts de l’energia vital que necessiten ser depurats i transformats. Igual com passa amb el cos, les emocions també s’han de sentir acceptades i acompanyades per la consciència.

En aquest nivell, el de les emocions i sentiments, no s’ha d’anar de pressa a fer la tria, ja que els continguts que emergeixen del nivell vital encara es troben en un estat de poca definició, i es correria el risc de desestimar continguts de valor. La discriminació i tria li correspon a la ment, quan pot veure i destriar els continguts ja definits.

Cal explicar bé als adolescents que a tots els éssers humans, en el moment de la concepció, se’ns fa dipositaris d’un potencial energètic que conté contaminació. Això també passa en l’aigua de molts embassaments, que en el curs del riu ha anat acumulant elements contaminants. La tasca de cada u és depurar-la i transformar-la. Les estructures corporals, emocionals i mentals, així com l’obertura a la transcendència contribueixen tant a la depuració com a la transformació de l’energia. El cos fa de filtre, com les màquines que depuren l’aigua i la fan potable. En el nivell emocional els continguts de l’energia vital es diversifiquen i maduren, transitant d’un estat més amorf cap a un estat progressivament més definit i estructurat fins a arribar a una definició suficientment clara de manera que la ment ja pugui identificar-ne el contingut, destriant i alimentant els sentiments constructius, i deixant d’alimentar els sentiments destructius. Aquesta tasca de la ment és una altra passa en la depuració i transformació de l’energia vital primària, sexual. És important remarcar que aquest procés de depuració i transformació de l’energia es fa sense lluita. S’alimenta amb el pensament i les accions allò que és constructiu, i es deixa d’alimentar allò que és destructiu. Així és com, a poc a poc, allò que és constructiu anirà guanyant terreny, i la destructivitat anirà perdent força i influència.Per tant els/les adolescents necessiten provar experiències noves que els puguin servir per construir canals per a la seva energia primària creativa, potenciada pels canvis hormonals. No és fàcil per a ells/es atrevir-se a experimentar coses diferents, ja que això els obliga a sortir de la seva zona de confort. Sortir de la zona de confort és difícil per a tothom, però ho és més per als/les adolescents, ja que significa obrir-se a coses desconegudes, i això és inevitable que comporti dubtes, pors i inseguretats.

Els adults, pares-mares, mestres i professors/es, no han de reprimir ni constrènyer la llibertat dels adolescents, sinó que els/les han d’animar i recolzar en els seus intents de provar coses noves. És evident que se’ls ha d’informar dels riscs inherents a l’experimentació de coses noves, però els adults no han de projectar en ells les pròpies pors i inseguretats. La curiositat per obrir-se a allò que és desconegut és inherent a l’existència humana, i molt especialment en la infantesa i adolescència. Per tant, aquesta curiositat natural ha de ser reconeguda, respectada i estimulada, tant pels pares-mares com pels mestres i professors/es.

Si els/les adolescents se senten acceptats/es, recolzats/es i compresos/es mantindran la confiança i el diàleg amb els adults, la qual cosa és fonamental perquè puguin elaborar la seva experiència i aprendre’n, tant si ha resultat reeixida com si no.

Estic d’acord en el fet que s’informi els adolescents dels aspectes biològics i altres qüestions pràctiques relatives a la masturbació, al risc d’embaràs, ús del preservatiu, etc, però s’hauria d’evitar que es quedin amb la idea que la sexualitat és això i només això. La sexualitat és molt més. El grau de coneixement que se’n tingui i el bon ús que s’aprengui a fer de l’energia sexual influiran, favorablement o no, en la salut de les persones, tant en l’aspecte individual com en la seva relació amb els altres.

És important que els/les adolescents, etapa en què els canvis hormonals accentuen les sensacions, desigs, pensaments i fantasies eròtiques, siguin acompanyats/es per adults que els/les puguin educar en aquesta visió més àmplia de la sexualitat, en lloc de reduir-la a la típica i tòpica relació sexual coital i altres qüestions vinculades a aquest aspecte de la sexualitat. La relació sexual s’ha de plantejar com una de les moltes funcions i possibilitats que conté l’energia primària, sexual.

En la comunicació educativa amb els adolescents cal utilitzar una terminologia correcta, i no termes vulgars, utilitzats freqüentment  com una manera d’evadir-se de la vergonya, o per parlar del sexe amb “segones intencions” més o menys ocultes. El penis és el penis, la vulva és la vulva, els testicles són els testicles, la vagina és la vagina, el clítoris és el clítoris, etc.

Com a cloenda d’aquest article, vull referir una experiència, desenvolupada per mi mateix durant el curs 1975-76.

L’experiència va tenir lloc en un centre d’esplai d’un barri de Barcelona. Al centre assistien infants, adolescents i famílies, amb activitats específiques per als nens/es, adolescents i joves, i també per a les famílies, és a dir, per als pares-mares i fills-filles.

En un grup de 24 adolescents nois i noies, hi havia un noi de 15 anys, Frac, i una noia de 13, Mat. Tant l’un com l’altra es mostraven extremadament tímids i insegurs. Caminaven pel carrer amb por d’aixecar la mirada. A l’escola mostraven un rendiment molt baix, i en el grup d’adolescents del centre d’activitats extraescolars passaven desapercebuts i també manifestaven molta por i inseguretat en la seva relació social.

Em trobava en l’últim curs dels estudis universitaris de Psicologia. Aprofitant la relació de confiança que em vinculava a les respectives famílies, vaig proposar al pare i a la mare del Frac i a la mare de la Mat –el pare havia mort- un pla per intentar millorar l’estat de salut psicològica i el rendiment escolar dels seus fills.

D’acord amb la meva pròpia inspiració, vaig elaborar un projecte experimental d’ajuda terapèutica, orientat a naturalitzar la seva relació amb el cos, superant la vergonya i la visió pejorativa del cos i de la sexualitat, inculcats per la nostra cultura i educació. Vaig reflexionar sobre les funcions que fa el cos, i vaig adonar-me que el cos, a més de fer de suport i contenidor, és el que ens vincula a la realitat. La saviesa popular ho té molt clar quan ho expressa amb la dita “tocar de peus a terra”, que vol dir tenir un coneixement pràctic, vinculat a la realitat que ens envolta, és a dir, ser una persona realista, com a pol contrari a ser una persona idealista, amb poc sentit de la realitat.

A partir d’aquesta reflexió vaig formular la següent hipòtesi: Si el cos és el que ens vincula a l’entorn immediat, a la realitat que ens envolta, podria ser que els conflictes amb el cos, com la vergonya i la visió pejorativa que en la nostra cultura i educació se’ns ha inculcat –i se’ns inculca- influïssin en gran mesura en la manca de seguretat en si mateix/a, en els conflictes de relació amb l’entorn social, i fins i tot potser també en el rendiment escolar.

Vaig plantejar la meva proposta en la Universitat, concretament al professor de Psicologia de l’Adolescència, el qual no tan sols la va aprovar sinó que es va mostrar molt entusiasmat amb el projecte.

Vaig explicar als pares del Frac i a la mare de la Mat la meva proposta, de manera que resultés entenedora per a ells. Es tractava que els seus fills al matí, abans d’anar a l’escola, vinguessin al centre d’esplai a practicar gimnàstica. Calia que es portessin la tovallola, ja que després de la gimnàstica es dutxarien i tornarien a casa, preparats per esmorzar i anar a l’escola. Tots van donar el seu consentiment i van dipositar en mi la seva confiança. Era el començament del curs 1974-75.

Vaig passar un conjunt de proves al Frac i a la Mat per enregistrar alguns paràmetres que servirien de referent de l’estat psicològic individual i social dels dos adolescents en començar l’experiència. Desenvolupàrem el projecte dissenyat des d’octubre de 1974 fins al maig de 1975.

El pla dissenyat era molt senzill. Es tractava d’educar els dos adolescents en una visió natural i respectuosa del cos, alliberant-se, a poc a poc, de la influència de les pors i del tabú i vergonya en relació al cos, inclosos els òrgans sexuals.

Només en vuit mesos es va observar un canvi espectacular, reflectit en les proves psicomètriques utilitzades, i reconegut, amb sorpresa, pels pares del Frac, per la mare de la Mat, i també per altres familiars i amics dels dos adolescents.

Del conjunt de proves de personalitat utilitzades, les mateixes abans de començar l’experiència i el mes de maig següent, em referiré només al Sociograma. El Sociograma és una prova  que s’utilitza per avaluar les relacions que es donen entre els membres d’un col·lectiu. Consisteix en unes preguntes que es fan a cadascun dels membres del grup, més o menys en aquests termes: – Si et proposessin fer una tasca amb dos o més membres del grup, a qui triaries? A qui no triaries?

Com ja he esmentat abans, el Frac i la Mat formaven part d’un grup de 24 adolescents, nois i noies d’edats semblants. En el Sociograma administrat abans de començar l’experiència, el Frac i la Mat van ser els membres del grup més marginats, ja que no van rebre cap elecció per part dels companys/es. En canvi en el mateix Sociograma, administrat el maig de 1976, el Frac i la Mat van ser dels més elegits, i els dos únics que no van rebre cap rebuig. Cal aclarir que entre ells dos es van triar, l’un en 5è i l’altra en 6è lloc, la qual cosa demostra que entre ells dos no s’havia produït un vincle de dependència ni d’exclusivitat.

En l’àmbit escolar els dos van millorar notablement en la seva actitud i rendiment, i en l’aspecte social el seu canvi va ser espectacular, reconegut amb grata sorpresa per tot el seu entorn més proper. El canvi està avalat per tots els tests projectius i qüestionaris de personalitat administrats.

La font d’aquesta experiència és l’estudi elaborat el 1975 amb rigor metodològic, i presentat a la Universitat de Barcelona, dins del marc de l’assignatura Psicologia de l’Adolescència, impartida pel Professor Dr. Josep Maria Tous Ral. L’estudi és inèdit, consta de 52 pàgines i està guardat a l’arxiu d’ESTEL, Centre de Creixement Personal i Escola d’Estudis Integrals, de Barcelona.

Sóc conscient que en aquest article no m’he referit a casos concrets i específics en l’educació sexual dels adolescents. El motiu és perquè cada persona és diferent, i això adquireix un relleu especial en l’etapa de l’adolescència. Qui vulgui pot escriure proposant situacions concretes. Per a mi serà un plaer respondre, de manera també concreta i específica, aplicant al nivell pràctic el plantejament més genèric, exposat en aquest article.

Ramon V. Albareda
Psicòleg. Teòleg. Sexòleg
Creador d’ESTEL, Centre de Creixement Personal i
Escola d’Estudis Integrals

Proper article: Ideologies polítiques i creences religioses en l’educació.