La parella: evolució o estancament? II

Per l’article anterior sabem quan i com va sorgir el model de la parella. Ara podem centrar l’atenció en la realitat actual i preguntar-nos si la parella evoluciona o és un model que aglutina molts inconvenients.

És important constatar que la parella va néixer en el marc d’una societat patriarcal i obeint a interessos materials i de poder. Efectivament, el matrimoni constituïa una estructura d’intercanvi d’interessos materials dels caps de família, sempre homes, utilitzant la dona com a moneda de canvi: “jo et dono la meva filla i tu em dones les teves terres, o part de les teves terres, o …”.

Si bé és cert que cap a mitjans del segle XIX es va instaurar l’amor com a centre de la parella, no en va canviar l’estructura contractual, que li atribueix una finalitat d’intercanvi d’utilitats materials. L’home segueix com a cap de la família, és el que la sosté amb el seu treball assalariat, i la dona s’ocupa de la casa i de la criança dels fills sense cap salari assignat.

Per tant la parella se centra en un amor material, interessat, que s’utilitza com a moneda de canvi. És a dir, l’amor associat a la parella no és un amor desinteressat, gratuït, sinó un amor interessat, mercantilitzat.

Aquest model s’ha mantingut més o menys estable durant força temps, encara que fos per resignació, perquè la dona no era autònoma econòmicament. És un amor que manté sotmesa la dona a una estructura de la qual no li és fàcil alliberar-se. En aquesta estructura, la llibertat en l’àmbit sexual està mal vista i li és prohibida a la dona, possessió exclusiva del marit. Per a l’home, en canvi, hi ha una major tolerància i permissivitat, malgrat ser igualment possessió exclusiva de la “seva” dona.

A partir de què la dona s’ha anat emancipant d’aquesta forma encoberta d’esclavitud i ha anat assolint la seva autonomia i independència econòmica, aquest model ha entrat en una profunda crisi. Tant és així que, segons les estadístiques, en l’actualitat els divorcis oficialment enregistrats de les parelles legalment constituïdes s’apropen al 70%. A Espanya es trenca una parella cada 5 minuts.

Des del meu punt de vista, no hi ha cap dubte que el model tradicional de parella ha entrat en una etapa d’estancament i de crisi, tant per a la dona com per a l’home. Aquesta crisi reclama una revisió a fons i un canvi que signifiqui un salt quàntic. Per evolució crec que és difícil desempallegar-se d’un model ancestral patriarcal que tendeix a prioritzar interessos materials, de poder i de control polític i social i que no facilita viure l’amor en el seu aspecte més genuí i essencial.

Actualment es fa necessari “inventar” una altra estructura de relacions íntimes i familiars, ja que el model tradicional és molt difícil de transformar. L’amor en què es basa la parella actual, com ja he dit, és un amor sovint utilitzat com a moneda de canvi, i es troba condicionat per dues característiques que fàcilment el poden destruir o desvirtuar. Aquestes dues característiques són el tancament i l’exclusivitat, causa de dos grans conflictes molt arrelats en l’inconscient individual i col·lectiu: la gelosia i el control i fiscalització de la parella. Aquests dos conflictes van destruint dues qualitats fonamentals de la vida i de les relacions humanes: la confiança i la llibertat. Això és comparable a un bacteri o virus que, a poc a poc, va destruint l’amor.

El nou model a “inventar” ha de ser transversal i s’ha de fonamentar en l’amor gratuït, i en la cooperació en tots els aspectes. La cooperació ha d’incloure el desenvolupament integral -individual i comunitari-, la coresponsabilitat econòmica, la criança dels fills compartida… i també ha de salvaguardar els valors fonamentals i perennes de l’existència humana com són la llibertat, la confiança incondicional i l’amor gratuït, no mercantilitzat.

Una tasca important que podem fer com a primer pas és intentar regenerar i revitalitzar la parella convencional, especialment en el cas de les parelles que han optat –o decideixen optar- per un projecte de vida basat en el model convencional de parella i família. Què vull dir amb els termes “regenerar” i “revitalitzar”? Em refereixo al que ja estan fent moltes parelles actuals com, per exemple, introduir en el marc de la relació de parella i familiar, elements innovadors. Em refereixo a la coresponsabilitat en l’economia; al repartiment de les tasques de la llar; a l’establiment d’una relació dinàmica amb els fills que signifiqui l’obertura de la parella. Un altre aspecte a introduir és l’amistat i les trobades amb persones amigues, tant individualment -per part de cada u dels membres de la parella- com en parella –els dos conjuntament. També és important l’alliberament respectuós de determinats costums i “obligacions” familiars, sovint associades a la parella i a la família.

Una altra cosa important és el diàleg entre la parella, basat en la confiança i l’acceptació incondicional, sense judicis. Les persones, a mesura que passa el temps, anem canviant, i és necessari el diàleg per anar prenent consciència de com evolucionen, cada u individualment, i com a parella. Cada membre de la parella ha de reflexionar i compartir amb l’altre quines coses s’aporten mútuament i en quines coses podrien millorar. En el fet de compartir cal incloure les inevitables atraccions que cada u pot sentir per altres persones, aprenent a veure-les com una realitat humana legítima i natural. No s’ha d’oblidar que sentir sempre és legítim. Una cosa ben diferent és com gestionem el que sentim.

No hi ha dubte que és millor compartir vivències, temors i anhels abans que esdevinguin causa de malestar (desconfiança, discussions, etc.) que no pas buscar solucions quan ja ha explotat el conflicte.

Dialogar des d’una actitud sincera, honesta i sense judicis sobre l’atracció que cada un dels membres de la parella pugui sentir per altres persones també pot ser de gran ajuda per anar superant la gelosia. La gelosia és un dels principals obstacles per mantenir inalterables la confiança i l’amor incondicionals, pilars bàsics de les relacions humanes en general, i especialment de la relació de parella.

Aquestes recomanacions són vàlides, tant per a les parelles heterosexuals com per a les homosexuals.

Encara que aquesta tasca recomanada pugui semblar fàcil, no ho és gens. La raó de la dificultat radica en la interferència de patrons o clixés patològics que portem incorporats en el nostre inconscient i que ens fan fer o dir coses que, en els moments de lucidesa conscient tenim clar que no volem fer o dir. Per aquest motiu és possible que hi hagi parelles que, per avançar en aquesta direcció, necessitin recórrer a l’ajuda d’un acompanyament professional adequat.

Aquesta tasca que acabo de descriure és fonamental per mantenir la vigència de la parella convencional com una forma i projecte de vida coherent i saludable.  Però també cal treballar amb valentia i constància per intentar construir altres models que, com he dit abans, signifiquin un salt quàntic en l’evolució de la parella i de la família. Els models que cal construir han de conformar una estructura base, coherent i vàlida, tenint en compte les circumstàncies actuals. L’estructura ha d’atendre les necessitats de la dimensió individual, i també les de la dimensió social de l’ésser humà. Hi ha altres aspectes importants a tenir en compte a l’hora d’intentar construir nous models, que concretaré i desenvoluparé en el proper article.

Ramon V. Albareda
Psicòleg. Teòleg. Sexòleg
Creador d’ESTEL, Centre de Creixement Personal i
Escola d’Estudis Integrals

Proper article: La parella: evolució o estancament? III