Aquest assaig revisa què significa una espiritualitat encarnada –basada en la integració de totes les facultats humanes, incloent-hi el cos i la sexualitat– i la contrasta amb l’espiritualitat desencarnada –basada en la disociació i/o sublimació– prevalents a la història religiosa humana. Passa a descriure què significa aproximar-se al cos com a soci vivent amb qui co-crear la vida espiritual pròpia, i delinea deu trets d’una espiritualitat plenament encarnada. L’article conclou amb algunes reflexions sobre el passat, present i futur potencial de l’espiritualitat encarnada.

Què és l’espiritualitat encarnada?

A la llum de la nostra història espiritual, suggereixo que ‘desencarnat’ no denota que el cos i les seves energies vitals/primàries hagin estat ignorats en la pràctica espiritual –definitivament no ho han estat– sinó que més aviat van ser considerats fonts no legítimes o no fiables, per dret propi, a l’hora d’experimentar vislumbres espirituals. En altres paraules, el cos i l’instint no han estat, en general, considerats capaços de col·laborar en termes d’igualtat amb el cor, la ment i la consciència a l’hora d’aconseguir la lliberació i la realització espirituals. A més, moltes tradicions i escoles religioses van considerar que el cos, i el món primari (i alguns aspectes del cor, pel que fa a certes passions), es constituïen de fet en obstacles al floriment espiritual – un punt de vista que sovint portava a la repressió, regulació o transformació d’aquests mons, i la seva posada al servei de més ‘altes’ objectius de la consciència espiritual. És així que l’espiritualitat desencarnada sovint es cristalitzava en una vida espiritual ‘des del chakra del cor cap amunt’, basada preeminentment en un accés mental i/o emocional a la consciència transcendent, que tendia a perdre de vista les fonts espirituals inmanents en el cos, la natura, i la matèria.

Per contrast, una espiritualitat encarnada contempla totes les dimensions humanes –cos, vital, cor, ment i consciència– com a socis en peu d’igualtat a l’hora d’atraure’s a un mateix, a la comunitat, i al món, a una alineació més plena amb el Misteri del qual tot sorgeix. No és només que no siguin un obstacle, sinó que des d’aquest punt de vista, la participació del cos i les seves energies primàries és crucial per a una transformació espiritual completa. Això no significa que una espiritualitat encarnada sigui indiferent a la necessitat d’emancipar el cos i l’instint de possibles tendències alienants; més aviat significa que totes les dimensions humanes es reconeixen com a capaces no només de possible alienació, sinó també de participar lliurement en el desenvolupament del Misteri de la vida aquí, sobre la terra.

El contrast entre ‘sublimació’ i ‘integració’ pot ajudar a clarificar aquesta distinció. En la sublimació, l’energia d’una dimensió humana s’utilitza per amplificar, expandir o transformar les facultats d’una altra dimensió. Aquest és el cas, per exemple, del monjo cèlibe que sublima el seu desig sexual com a catalitzador d’una expansió espiritual, o per incrementar l’amor devocional del cor; o quan un practicant del tantra utilitza les energies vitals/sexuals com a carburant per catapultar la consciència cap a estats de l’ésser desencarnats, transcendentals, o fins i tot transhumans. Com a contrast, la integració de dues dimensions humanes comporta una transformació mútua, o ‘matrimoni sagrat’, de les seves energies essencials. Per exemple, la integració de la consciència i el món vital aconsegueix que la primera estigui més encarnada, vitalitzada i fins i tot erotitzada, mentre que garanteix a la segona un camí evolutiu intel·ligent, més enllà de l’impuls de l’instintivitat dirigida biològicament. Això no equivale a dir, per descomptat, que la sublimació no tingui cap lloc en una pràctica espiritual encarnada. Els camins espirituals són intricats i multifacètics, i la sublimació de certes energies pot ser necessària –fins i tot crucial– en determinades situacions o per a determinades disposicions individuals. Però considerar la sublimació com a un objectiu o dinàmica energètica permanents suposa una via ràpida cap a l’espiritualitat desencarnada.

Una espiritualitat encarnada plena, suggereixo, emergeix del joc creatiu entre les energies espirituals transcendents i inmanents, en el si d’individus complets, que abracen la completitud de l’experiència humana mentre romanen fermament arrelats en el corporal i el terrenal.

Sens dubte, les actituds religioses envers el corporal han estat profundament ambivalents, considerant el cos com a font d’adherències, pecaminositat i desviació per un costat, i com a lloc de revelació espiritual i divinització per l’altre. La inhibició freqüent de les dimensions primàries de la persona –somàtica, instintiva, sexual, i certs aspectes emocionals– pot haver estat necessària en certs encreuaments històrics per permetre l’emergència i maduració dels valors del cor i la consciència humana, així com evitar la reabsorció d’una autoconsciència emergent. En el context de la pràctica religiosa això es pot connectar amb la consideració àmpliament estesa que certes qualitats humanes són més ‘correctes’ espiritualment, o més beneficioses, que d’altres; per exemple, equanimitat davant de passions intenses, transcendència davant de incarnació sensual, castedat o un exercici estrictament regulat de la sexualitat davant d’exploració sensual sense objectius concrets, etc. El que pot caracteritzar el nostre moment present, però, seria la possibilitat de reconnectar tots aquests potencials humans d’una manera integrada.

En altres paraules, havent ja desenvolupat una consciència auto-reflexiva i les subtils dimensions del cor, podria haver arribat el moment de reapropiar-se de, i integrar, les dimensions més primàries i instintives de la natura humana amb l’objectiu d’aconseguir una vida espiritual plenament encarnada.

El Cos Vivent

El cos com a subjecte: El cos no és un “Això” que es pugui reificar per utilitzar-lo com a mitjà per aconseguir objectius, o fins i tot èxtasis espirituals, de la ment conscient. És un “Tu”, un soci íntim amb qui les altres dimensions humanes poden col·laborar per assolir formes de saviesa alliberadora sempre creixent.

El cos com a llar d’un ésser humà complet: Un cop superada completament la dualitat entre matèria i Esperit, no es pot veure el cos com a ‘presó de l’ànima’ ni tan sols com a ‘temple de l’Esperit’. El misteri de la incarnació mai va al·ludir a l’‘entrada’ de l’Esperit en el cos, sinó a que ‘es va fer carn’: “Al principi era el Verb, i el Verb era Déu, … i el Verb es va fer carn” [Joan 1:1, 14].

El cos com a font de vislumbres espirituals: Si descartem bloquejos o disociacions greus, l’energia creativa del cos es transforma somàticament en impulsos, emocions, sentiments, pensaments, vislumbres, visions, i en última instància, revelacions contemplatives. El cos és la dimensió humana que pot revelar el sentit últim de la vida encarnada. Al ser ell mateix una entitat física, el cos atresora en les seves profunditats la resposta al misteri de l’existència material. El sentit de la vida no és quelcom que es discerneixi i es conegui intel·lectualment per mitjà de la ment, sinó quelcom sentit en les profunditats de la nostra carn.

El cos com a microcosmos de l’univers i del Misteri: Pràcticament totes les tradicions espirituals sostenen que hi ha una ressonància profunda entre l’ésser humà, el cosmos i el Misteri: “com és amunt, és avall”. El pensador jesuïta Pierre Teilhard de Chardin (1968) ho va expressar d’aquesta manera: “La meva matèria no és una part de l’univers que jo posseeixi en la seva totalitat; és la totalitat de l’univers que jo posseeixo parcialment”.

El cos com a peça clau per a una transformació espiritual duradora: El cos és un filtre mitjançant el qual els éssers humans poden purificar tendències energètiques contaminades, heretades tant biogràficament com col·lectivament. Atès que la natura del cos és més densa que els mons emocional, mental i conscient, els canvis que succeeixen en ell són de naturalesa més duradora i permanent. En altres paraules, una transformació psicoespiritual duradora necessita estar arrelada en una transformació somàtica. La transformació integrada dels mons somàtics/energètics d’una persona curt-circuita la tendència d’hàbits energètics a tornar, creant així fonaments sòlids per a una transformació espiritual completa i permanent.

Rasgos d’una espiritualitat encarnada

A la llum d’aquesta comprensió ampliada del cos humà, ofereixo a la seva consideració deu trets d’una espiritualitat encarnada:

1. Tendència a integrar: Una lliberació de la consciència dins de la consciència no hauria de confondre’s amb una transformació integral que implica l’alineació espiritual de totes les dimensions humanes.
2. Realització a través del cos: Per tal de propiciar una genuïna pràctica encarnada, és essencial fer contacte amb el cos, discernir el seu estat actual i les seves necessitats, i crear espais perquè el cos generi les seves pròpies pràctiques i talents.
3. Despertar del cos: En la seva capacitat corporal, l’organisme psicosomàtic es posa alerta calmament, sense la intencionalitat pròpia de la ment conscient.
4. Resacralització de la sexualitat i del plaer sensual: Quan el món vital es reconecta a la vida espiritual inmanente, els instints primaris poden col·laborar espontàniament en el nostre desenvolupament psicoespiritual.
5. L’urgència creativa: La regulació social i moral de la sexualitat pot haver tingut un impacte inesperadament debilitant sobre la creativitat espiritual humana a través de les tradicions durant segles.
6. Visions espirituals enraitzades: Quantes més dimensions humanes participin creativament en el coneixement espiritual, major serà la congruència dinàmica entre l’aproximació investigadora i el fenomen estudiat.
7. Naturalesa intramundana: Nascuts a la terra, la transcendència no hauria de constituir una fugida d’una existència terrenal.
8. Resacralització de la natura: Quan sentim el cos com a la nostra llar, també podem recuperar el món natural com a la nostra terra mare.
9. Compromís social: Un ésser humà complet reconeix que, fonamentalment, som les nostres relacions amb el món humà i no humà; aquest reconeixement està vinculat inevitablement amb un compromís per a la transformació social.
10. Integració de matèria i consciència: La espiritualitat encarnada busca una integració progressiva de matèria i consciència.

Finalment, l’espiritualitat encarnada cerca catalitzar l’emergència d’éssers humans complets – ésser que, mantenint-se arrelats en els seus cossos, la terra, i una vida espiritual inmanente, han fet tots els seus atributs permeables a les energies espirituals transcendents; i col·laboren solidàriament amb altres en la transformació espiritual de l’ésser, la comunitat i el món.

Sobre l’autor:
Jorge N. Ferrer, doctor, és professor dels departaments d’East-West Psychology (EWP) i Integral and Transpersonal Psychology (ITP) del California Institute of Integral Studies (CIIS), Sant Francisco. Anteriorment director del departament d’EWP, Ferrer és autor de Revisioning transpersonal theory: a participatory vision of human spirituality (State University of New York Press, 2002) i co-editor de The participatory turn: spirituality, mysticism, religious studies (State University of New York Press, 2008), traduïts al català per l’Ed. Kairos amb els títols Espiritualitat creativa i El gir participatiu. El seu últim llibre, Participation and the Mystery: Transpersonal Essays in Psychology, Education, and Religion, va ser publicat el 2017 per State University of New York Press. El 2009 va ser seleccionat com a conseller de l’organització Religions per la Pau a les Nacions Unides en un projecte centrat en la resolució del conflicte interreligiós global.